A principi de l’estiu ja havia decidit passar per la perruqueria per tallar-me el cabell. Feia més de dos anys que no ho feia i lluïa una llarga cua. Amb el pas dels dies prenia un altre decisió: “quan me’l talli també m’afaitaré la barba”. Volia tornar a veure tota la meva cara després d’uns sis o set anys.
Va passar tot l’estiu i vaig començar a treballar: “un dia a la tornada de la feina que no trobi ningú a la perruqueria em pelaré”. I el dimarts passat, el segon dia del nou curs, va ser el moment escollit:
- Primer tallar el cabell, força curt pel que en a mi és habitual.
- Segon al sortir de la perruqueria compro tot l’instrumental necessari per procedir a l’operació de fer desaparèixer la meva barba.
- Tercer un cop a casa més de 40 minuts de feixuga feina per deixar tota la cara sense pels.
L’endemà a la feina tot són comentaris del que he canviat. Al lloc on treballo no m’havien vist mai sense barba. Uns opinen que estic millor ara, altres que estava millor abans. Tots coincideixen en que m’he tret un bon grapat d’anys de sobre. Alguns en veuen i no em reconeixen. Altres pregunten pels motius del canvi.
En els primers moments a l’aula els alumnes creuen que són un mestre substitut, fins que no m’escolten parlar.
Aquests primers dies aquest canvi d’imatge és el comentari d’imatge a tots els llocs on em veuen per primer cop sense cabell llarg ni barba.
Demà aniré a casa dels meus pares que encara no m’han vist així i sé que els hi donaré una bona alegria. Ho diuen poques vegades però sé que a ells els agrado més amb el cabell ben tallat i la barba ben afaitada.
I quan de temps s’allargarà aquesta nova imatge ? De fet tornarà passar molt de temps d’aquí a que em torni a tallar el cabell. No m’agrada anar a la perruqueria. Ho considera una gran pèrdua de temps. Fins ara aquesta setmana m’he afaitat un parell de cops, però ara que ja estic acostumat a no tenir que fer-ho estic segur que se’m farà molt feixuc.
Però encara hi ha una raó més poderosa. No sé si ho podreu creure, però quan miro aquesta nova imatge al mirall, no em reconec a mi mateix. Aquest que es reflexa al mirall no soc jo, i sembla que no m’acostumaré a la meva nova imatge. Crec que molt aviat tornaré a portar barba.
Aquesta manca d’autoreconeixement em fa pensar amb les dificultats que han de patir les persones que es sotmeten a una operació de cirurgia estètica per reconèixer-se a ells mateixos en la seva nova imatge.
El meu marit se la va afaitar una vegada, fa gairebé trenta anys i es va sentir tan incòmode, ell i els que l’envoltàvem -amb excepció dels pares a qui, en general, agrada més la cara ‘neta’- que ja no se l’ha tornat a treu mai més. A mi, de fet, em semblava que anava amb un altre home…
Deus haver estat la sensació de l’escola. La veritat és que no t’ imaginava amb cabells llargs i barba sinó suposo que més semblant a la imatge que deus tenir ara. Costa imaginar algú que només tens de referència el que escriu al su blog. No tinc ni idea de quina edat deus tenir. Posem entre 30 i 40??¿?¿?
Això de no reconèixer-me al mirall em va passar també , quan vaig començar a portar lentilles.Dona’t un parell de setmanes per acostumar-te a la nova imatge i llavors decideix com et trobes més cómode
De fet ja ha passat més d’una setmana i encara hi ha comentaris al respecte tant d’alumnes, profes i ex-alumnes que venen a veure. Les opinions estan dividides entre quina és la imatge que els hi agrada més, tant entre els alumnes com entre els adults. El que tots comenten que encara els costa acostumar-se a la nova imatge.
Amb un bloc és molt difícil fer-se una imatge física d’una persona. Tinc 48 anys.
El més probable és que aguanti poc temps sense barba i torni a l’anterior imatge. Encara que estic disposat a donar-me una mica de temps abans de prendre una decisió.
Ricard