«Educar a l’escola és ajudar als alumnes a convertir-se en amos de seu destí, a desenvolupar i adquirir les capacitats que els permetin actuar i interactuar constructivament amb els altres i amb l’entorn» (C. Coll)
Quina definició més bonica! ¡Ja m’agradaria tenir la sensació de que és això, o alguna cosa similar, el que faig amb el meu treball diari a l’aula! Els llibres d’educació van plens d’aquestes definicions tan boniques. ¿ Però què fem realment els mestres en el nostre batallar diari amb els alumnes ?
Moltes vegades simplement presentem coneixements als alumnes, els hi proposem unes activitats per ajudar-los a assimilar aquests continguts, corregim les seves errades i avaluem la seva adquisició. Però al mig de tot aquest procés sorgeixen mil i un imprevistos que ens obliguen a canviar el que inicialment havíem previst: l’alumne que molesta, les conseqüències d’una baralla al pati, els dubtes sobre alguna qüestió, un tema d’actualitat que cal aprofitar, …
Realment a les escoles ajudem als alumnes a convertir-se en amos del seu destí ? M’agradaria pensar que si, però ¿com ho podem fer, si segurament nosaltres mateixos no som amos del nostre destí en moltes ocasions?
¿Els ajudem a interactuar constructivament amb els altres i amb l’entorn? Estaria bé que fos així, però aleshores ¿com podem explicar la gran quantitat de conflictes que hi ha a molts dels centres d’ensenyament? Segurament alguna cosa no devem fer bé.
Noi, no ho sé… L’educació és ensenyar a aprendre, a viure, a fer-se grans i a valer-se per ells mateixos. Crec. L’educació són moltes coses… 😉
Petonss!
Els centres educatius són el reflexe de la nostra societat, i en ella trobem «bojos», «agressius»,»inadaptats», «mandrosos»,»impertinents»….
Crec què hi ha un gran nombre de mancances a nivell de recursos humans. Algunes solucions passen per la gestió administrativa i l’ ampliació de presupostos, però d’ altres factors ens haurien de conduir a una profunda autoreflexió i a una autocrítica imprescindible.
El corporativisme de vegades entel·la el progrés. Amagar les deficiències no és la solució.
El què tenim a les nostres mans és «materia perillosa», hem de ser molt conscients.
Per pagar les hipoteques hi ha d’ altres maneres de guanyar-se el pà.
La societat actual no té les mateixes espectatives que la de fa 20 anys, hi ha noves realitats socials, econòmiques i culturals…
¿Creieu que tota la comunitat educativa ha assimilat aquest fet?
Sóm pocs i no sóm tots els que estem.
Aquesta diversitat que trobem entre els alumnes també la trobem entre el professorat i entre les famílies dels alumnes. Si no aprenent a conviure amb aquesta diversitat els que parerem «bojos», «agressius», «inadaptats, … serem nosaltes.
És cert que la nostra societat, i el món educatiu en concret, és molt més complex que fa uns anys i que no ens hi hem adaptat. De fet, moltes vegades penso que la institució escolar és una institució amb moltíssims anys d’existència i que no ha sapigut adaptar-se als nous temps.