“Las bolsas y carteras que llevan los maestros, los motones de trabajo que llevan a casa, en el caso de que puedan disponer de algún momento para corregir algunos ejercicios o preparar algunas pruebas, sólo para regresar a la escuela con la mayor parte de ellos sin corregir, llevándolos otra vez a casa la tarde siguiente y la otra y la de más allá (como carga del peregrino, éstas son las cargas simbólicas de la culpabilidad que los docentes llevan consigo). Cuanto mayor es la bolsa, ¡mayor es la culpa! … Dejar atrás el trabajo es dejar atrás la atención a las personas y, con ello, las necesidades e intereses de los niños. Y esto resulta muy duro para los profesores.”
ANDY HARGREAVES (1994)
Profesorado, cultura y postmodernidad
Els primers anys d’ensenyant era un veritable suplici, la feinada que sempre em portava cap a casa. No s’acabava mai. Amb el temps i amb l’experiència, aquesta s’ha reduït considerablement, però és evident que sempre tinc coses a preparar per l’escola, però he aprés a dir prou, i limito el que faig a casa. De fet, prefereixo quedar-me una estona més a l’escola i no portar-me res a casa. Però està clar que moltes vegades no és així.
Tens tota la raó, s’ha d’aprendre a dir prou. Penso que disposem de poc temps a l’escola per fer tots aquests treballs que ha de fer el mestre sense alumnes. Molts cops a l’escola ens lliguen les ocupacions forçoses (classes, claustres, cicles…) i no tenim temps per nosaltres. Ser mestre és alguna cosa més que estar al davant dels nens, però per fer aquestes tasques no podem dur-nos el treball i els problemes a casa.
Jo dec ser d’aquests mestres que encara no hem après a no endur-nos feina a casa, i tal i com dius, com més gran és la bossa, més culpable em sento. A l’escola no disposo de prou temps i quan plego tampoc. Per sort, sempre em queden els viatges d’anada i tornada amb tren!
Jo l’any passat vaig aprendre-ho molt ràpidament, després de quedar-me clavada al llit un matí, i tenir l’esquena tant contracturada que smeblava una planxa de surf (paraules literals del fisioterapeuta) vaig decidir que a casa només allò just i imprescindible! Ens passem al dia donant coses als nens i én canvi no ens donem res a nosaltres mateixos! és difícil, però he après a organitzar-me de tal manera que a casa faig el mínim possible. Ho tinc clar, si amb 26 anys ja tinc l’esquena feta una merda, m’he de cuidar o no arribaré massa lluny!
Amb el temps m’he creat una rutina per no tenir que portar-me feina a casa. Els dilluns em quedo el migidia a l’escola. Són dues hores que van molt bé per preparar tot el material que necessitaré al llarg de la setmana (fotocòpies, fitxes, …). I cada dia, a l’acabar les classes em quedo una estoneta per deixar la classe a punt per l’endemà i si cal corregir alguna cosa que hagim fet aquell dia. A casa només porto l’agenda per ajudar-me a ordenar una mica el cap. I el cap de setmana, m’agafo una estona per planificar la setmana. Si ho sumem tot, segur que passen de les famoses 37 i mitja.