Prepares una classe de qualsevol de les assignatures (anglès, educació física, català, …) i la poses en pràctica en un grup i és un èxit: els alumnes i tu gaudiu de la mateixa, els hi agrada, aprenen i assoleixen els objectius que inicialment t’havies marcat. Estàs content.
Aquell mateix dia o un altre dia repeteixes aquella classe que tan bons resultats t’ha donat en el grup paral·lel. A vegades, aquest grup paral·lel és molt diferent, però moltes vegades no és necessàriament així. En principi esperes uns bons resultats amb consonància amb l’experiència prèvia, però per sorpresa teva no és així: el grup s’avorreix, no ho entenen, no aprenen. No sempre és així, però si moltes vegades. I es produeix la decepció i aleshores la pregunta què et fas és per què.
Tot hi saben que les circumstàncies (grup, dia, hora del dia, tu mateix) no són sempre les mateixes els mestres ens estranyem que això passi i poques vegades hi trobem una explicació raonable. Està clar, que per ensenyar no hi ha receptes màgiques, i que l’acte d’ensenyar és sempre un acte únic i irrepetible.
I l’art d’ensenyar no només el fan els mestres, fins i tot una criatura de 5 anys et pot ensenyar a “caminar”… 😉 Petons i gràcies!! ^^
Una vegada un professor de magisteri em va dir que a l’ensenyament tot es més semblant al vol d’una papallona que a la trajectòria d’una bala.
Es un símil precios i vertader al cent per cent.
Certament no tenim dos dies iguals, és una de les causes de plaer i alhora d’stress més grans d’aquesta professió.