Al principi d’aquesta setmana hem escoltat en els mitjans d’informació els resultats d’un estudi sobre els costums alimentaris de les famílies, un més dels molts estudis que cada setmana es presenten en els mitjans.
Segons l’estudi les famílies estan mal alimentades, les compres d’alimentació i el que moltes vegades es menja a casa ho determinen els gustos dels fills. Sembla que gairebé tothom està informat del que és una alimentació sana, però no ho aplica, i es tendeix a cuinar el que és més senzill i fàcil o simplement el que els més petits exigeixen. S’ha passat del “menges el que hi ha” al “què vols menjar, nen ?”. Amb uns nens cada cop més bombardejats per una publicitat enganyosa.
Les famílies estan renunciat a posar límits als seus fills ja de molt petits i comencen per deixar-los decidir a quina hora van a dormir i que mengen i possiblement també a quina hora es menja. Menjar i dormir són dos moments bàsics en el dia a dia, son moments que ajuden a crear rutines i hàbits saludables. Els nens no saben el que es bo, nosaltres si, i els hem d’ensenyar aquests hàbits a base de repeticions i d’imposicions. Abans de poder opinar sobre el que volen i el que els agrada han de provar-ho. Com pot dir un nen que no li agrada un menjar que no ha provat mai ?
Si els deixem el camí obert de petits en aquests aspectes tan bàsics i fonamentals com el dormir i el menjar, no ens queixem que després quan es fan grans no puguem amb ells i acabem tenint adolescents poc responsables i amb conductes pertorbadores i asocials que ens preocupen i que no sabem com aturar.
I tant… Fa molts anys que estic vinculada a un esplai, fins a l’any passat amb una dedicació diària, i a partir d’aquest any més esporàdica a causa de la feina. I quantes vegades en colònies, menjadors escolars… etc, els nens/es se’ns han queixat i dit “això no m’agrada no ho vull!” i s’ho han menjat igualment…????? Tantes vegades!, era la nostra disputa diària amb ells/es. Quan tornàvem de colònies els pares/mares es sorprenien que haguessin menjat tal menjar o tal altre… “a casa no s’ho mengen pas”. I no s’ho mengen perquè es permet que siguin els nens/es mateixos qui decideixi el que volen o no volen menjar construïnt així uns mals hàbits alimentaris.
Penso que ha arribat un moment que la família ha perdut el seu paper com a entorn de socialització primària on s’haurien de donar resposta a tot un seguit d’aprenentatges com els hàbits de comportament, d’alimentació, higiènics… hàbits que són ja de gran importància començar a educar des de ben petits/es (ed. infantil). Ha canviat el concepte de família i amb aquest s’estan perdent i deixan de banda totes les responsabilitats que aquesta tenia. Qui les ha d’assumir? Com cal assimilar tots aquests canvis per tal que l’escola pugui seguir fent bé la seva tasca?
Dubtes que se’m plantegen quan, com a mestra, veig tantes incoherències docents entre escola i família.
És aquest un camí sense retorn ? Hi haurà un canvi que ens portarà a l’altra banda el pèndol ? Quin paper hi juga en tot això la publicitat ? Es farà alguna cosa per regular-la ?
I el ritme de vida modern a on ens portarà ? Moltes vegades penso en aquell acudit de que aquest món no m’agrada, què pari que vull baixar !
No sé si és un camí sense retorn o no… Espero i confio en que els/les mestres i el món educatiu poguem donar un pas i fer canviar el pèndol de banda. Penso que és un pas necessari per a la societat actual, però sóc conscient que és un pas prou difícil que no arribarà així com aíxí, i menys d’un dia per l’altre.
Parles de la publicitat, i ja en parlaves al teu missatge inicial. Mira no sé si té alguna cosa a veure o no… segurament. Però hi té més a veure que ens deixem endur per la seva influència sense educar als infants a mirar la televisió (i més la publicitat) de forma crítica. Treballo fent tallers a joves de secundària sobre educació del consum, i un dels tallers és dedicat a publicitat. Us sorprendrieu de la ignorància que tenim entorn a aquest món, i al·lucinen quan els dono a conèixer quines són les tèncniques publicitàries i què cal fer per mirar la publicitat amb unes ulleres crítiques. Nosaltres fem sessions de 3 hores… però si després això no es continua a l’escola, a la família… tot queda com una activitat puntual que 2 dies després els alumnes ja han eliminat de la seva consciència.
I per últim, sí que està regulada la publicitat, el CAC (Consell Audiovisual de Catalunya) se n’encarrega… De fet aquí està prohibida la publicitat subliminat fet que a EUA no, per exemple. El que passa que penso que sovint com que no som prou crítics interpretem que ens enganya (cosa que està prohibida i denunciada, i per tant retirada).
Res més… M’he extès una mica, però em toca de prop el tema!
Fins aviat!!