De sempre he pensat que entre altres podem establir una divisió entre els alumnes escolars i els no-escolars. No necessariament uns són millors que els altres, però si que aconsegueixen una millor adaptació al medi escolar. L’escola i les classes en particular són una institució amb un funcionament molt peculiar i una mica o un molt d’artificialitat. Hem d’ensenyar per la vida en un espai i en una situació en què la vida està reglamentada d’una manera molt específica i que a vegades té poc a veure amb la vida real que hi ha fora les aules. Els alumnes escolars són els que s’adapten a aquesta idiosincràsia pròpia de la institució escolar.
Els alumnes no-escolars són aquells que malgrat tenir bones capacitats, no estan interessats pels continguts que l’escola els vol ensenyar, i no s’adapten a les formes de treballar que els hi volem imposar. Els interessos d’aquests alumnes no passen per l’escola, i d’aquesta manera no aprofiten les seves capacitats. Aleshores acostuma a passar que malgrat que podrien tenir un bon rendiment escolar, s’acaben convertint en alumnes incòmodes que només treballen i s’involucren a les classes quan apareixen temes que són del seu interès, però que la major part del temps el passen distrets, sense treballar i moltes vegades molestant.
Si això ja passa a primària, ¿ què no ha de passar a secundària quan aquests alumnes es fan més grans i la forma que tenen d’entendre la vida és molt diferent de la que oferim des dels centres educatius ?
Sovint poses el dit a la llaga amb els teus posts. Totalment d’acord amb el que escrius avui. Aquest tema és un d’aquells dels que els professors universitaris se’n omplen la boca a les seves classes de magisteri, parlen de que la nostra tasca ha de ser motivar a tot tipus d’alumnat, de trobar en cadascun d’ells el camí més adient que els ha de portar a l’aprenentatge. Però després, quan arribes al món laboral t’adones que tot allò del que t’han parlat és utopia. Costa molt i molt individualitzar l’ensenyament per a motivar a tothom i per plantejar tasques al nivell de cada alumne. La diversitat és molt gran i la quantitat d’alumnes a atendre també. Penso que per poder posar solució a aquest problema que avui llances s’hauria de treballar per un ensenyament més individualitzat.
La meva reflexió és: canviarà aquest aspecte que tu planteges avui amb la implantació de la sisena hora?, millorarà l’atenció individualitzada de l’alumnat?. Jo crec que no, encara que ens venguin la mesura presa per l’administració com la solució al fracàs escolar.
Sovint l’administració allò que ens vol vendre i no pas realitats…
Què cal fer amb aquest alumnes no-escolars, penso que és una resposta que cada professor/a dins de la seva aula, i amb el seu context i recursos ha d’intentar respondre…Està clar, però, que no és una resposta fàcil. Necessita temps per a respondre-la!