A gairebé totes les aules sempre hi ha alumnes que donen la impressió que han renunciat a aprendre. No mostren interès per gairebé res i els seus resultats acadèmics tampoc els importen. En alguns casos, no sempre, hi ha alguna matèria en la que treballen i s’esforcen, però a vegades ni això. La pregunta sempre és que hem fet entre tots, i sobre tot, que hem fet des de l’escola per produir aquest tipus d’alumnes, quines son les nostres responsabilitats, quines son les responsabilitats de l’ambient i què podem fer per revertir la situació, si és que això és possible. Moltes vegades us he de dir que em sembla impossible.
Normalment aquests alumnes presenten dificultats d’aprenentatge. Aleshores ens plantegem presentar activitats al seu abast per tal que partint del seu nivell de coneixements puguin avançar en el mesura del possible. Però aquí tornem a topar amb la seva manca d’interès i de nou amb la seva renúncia a aprendre. No és el mateix, l’alumne al qui li costa aprendre però que amb esforç va millorant, que l’alumne que no vol aprendre, crec que amb aquest hi molt poca cosa a fer, excepte esperar que en algun moment de la seva vida es produeixi algun canvi. Mentrestant estan a les aules escalfant cadires, i moltes vegades molestant i entorpint el procés d’aprenentatge dels companys de classe.
És fotut pensar així, però hi ha alumnes ben petits que ja no volen aprendre, si més no, no volen aprendre el que els oferim des de l’escola.
[@more@]
en part ho puc entendre perquè les persones tenim inquietuds que de vegades l’escola no cobreix. El meu germà és superdotat i a l’escola suspenia i repetia cursos. No és perquè anés de sobrat ni perquè estigués acomplexat, simplement no sentia inquietud per res del que li explicaven i de més gran ha hagut de autoaprendre allò que realment li interessa, especialment feines més creatives
Bàsicament estic d’acord amb el que dius Anibas, però crec que al menys l’escola ha d’intentar cercar alguna manera de canviar el camí que porten aquests alumnes, encara que moltes vegades no acabem de trobar-ho.
Mery Cherry, és cert que l’escola moltes vegades no sap cobrir les inquietuds d’una part del seu alumnat. És lamentable, i no hauria de passar, però a vegades, és així.
Penso que des de l’escola s’intenta millorar-ho, però no temin prous eines per fer-ho. Ens ha d’ajudar l’administració i en la meva opinió, es desentèn dels alumnes que no entren en el sistema, o bé per una causa semblant a la què explica la Mery Cherry o bé la què explica en ricard…
És veritat tot el que hau anat dient… I afegiré el meu petit gra de sorra. Sí que és cert que sovint per molt que fem i fem els mestres, els alumnes no tenen cap mena d’interès per a aprendre… però cal plantejar-se: per a aprendre el què?????? Moltes vegdes són alumnes que venen de realitats molt diferents i que els contiguts bàsicament teòrics no els interessen el més mínim. No sé ben bé quina és la solució i penso que és un debat administratiu i polític que caldria tenir amb prou rigorositat… el que sí crec és que l’escola actual no dóna resposta a molts alumnes que han perdut interès; i no culpo amb això als professors, perquè penso que moltes vegades intentem ser nosaltres els generadors d’un canvi d’actitud d’aquests alumnes, però penso que el problema de més amunt. Com bé deia la reusenca, ens ha d’ajudar l’administració, sinó… poca cosa farem!!
Joel, quan treballava en una escola d’educació especial, pels alumnes més conflictius, en general, autistes i psicòtics, nomenàvem a un professional de referència que feia un seguiment especial d’aquest alumne i amb el que procurava mantenir-hi una “relació especial” per ajudar-lo en la seva evolució personal. No sempre, però en alguns casos els canvis eren evidents.
Estaria bé poder fer això alguna cosa semblant amb alguns alumnes de les nostres escoles “normals”, encara que ja sé que no és possible.
Ara estem en una època en la qual busquem explicacions i culpes a tot. L’escola, la família, el sistema. HI ha nens i nenes amb un bon ambient familiar, que assisteixen a una escola normaleta, amb les virtuts i defectes inherents a la societat en general, car no hi ha res perfecte, i que ‘escalfen cadires’, sovint durant la primària la situació es va trampejant però a l’ESO es dispara el ‘problema’. Per mi no és un problema, és que cadascú té el seu temperament i l’obligatorietat no qüestionada del sistema escolar no s’adapta a tothom. Hi ha qui deixa els estudis de jove i després, de gran, els veu la ‘gràcia’, hi ha qui s’estimaria més poder treballar i guanyar algun caleró i no haver de suportar ordres, treballs, companys prepotents -de vegades els companys fan més ‘mal’ que els adults, en les institucions educatives-, competitivitat, haver d’aprendre coses que, en aquell moment, se li refunfinflen… En fi, crec que hi ha poca reflexió sobre l’escola com a valor absolut i l’ensenyament obligatori, en general. El professorat i les famílies sempre seran imperfectes, de bones intencions està empedrat l’infern, i sempre hi ha haurà rebels, amb causa o sense, indiferents i, també, malcarats i pocasoltes. Admetre que no hi ha solucions, de vegades, sinó que cal fer el que podem el millor que sabem, penso que es saludable. Parlo des de molts anys a l’ensenyament i observant famílies de l’entorn.
Completament d’acord júlia. L’escola és una institució amb molts anys d’existència i que pràcticament no ha canviat gens, en canvi, la societat canvia constantment. Està molt clar que no donem resposta a aquest món canviant.