S’apropa el final de curs i d’alguna manera començo a fer balanç. I em passa com en algunes altres ocasions, per sort no en totes.
Ha estat un curs en que ha estat necessari tocar moltes tecles i a la mateixa hora. Tinc la sensació desagradable i alhora compartida amb altres companys del centre d’haver fet moltes coses, però de no haver-les fet prou bé, de fer-ho a mitges i no poder-les fer com realment m’agradaria.
Per acabar-ho d’adobar estem portant un trimestre farcit de reunions i més reunions tant als migdies com a les tardes, plegant gairebé tots els dies força tard. I no sols això, sinó també activitats especials (Sant Jordi, Jornada Esportiva, Competències Bàsiques, preparació del Viatge Fi de Curs, …) amb els alumnes que trenquen completament el ritme habitual de les classes.
Necessito aturar-me i poder pensar amb tranquil·litat, però això és cada cop més impossible. La proximitat del final de curs comprimeix el temps. I malgrat les circumstàncies poc favorables, els mestres hem de seguir, sense cap possibilitat d’aturar, les classes davant d’uns alumnes que ens demanen una acció continuada. Aleshores és quan treus l’ofici i l’experiència que et permet donar classes encara que no sigui en les condicions més òptimes, i en les que moltes vegades simplement et limites a proposar activitats, però sense tenir una consciència massa clara de quins objectius hi ha al darrera d’aquestes, tret de passar l’hora sense massa problemes. És evident que en aquestes situacions els aprenentatges dels alumnes no es veuen afavorits de la mateixa manera que quan les classes les pots preparar amb més cura.
És lamentable que sigui així, però els mestres no som superhomes.
JO també, estic esgotada. I, fa dos dies vam parar per setmana sant!
tens raó, reunions per tot arreu… quesi claustres per la sisena hora, sant jordi, competències bàsiques, setmana cultural… no parem! El pitjor de tot, és que els no mestres no entenen aquest cansament. No entenen que per ser mestre/a has de estar “despert”, ser creatiu, actiu, encomanar l’alegria las nens i lahora mantenir la calma! I, ara que ve la calor… tot se`r amés difícil!
Nois, no sé si us servirà de consol, però tots els del ram estem igual, no som superhumans, però la nostra pròpia exigència fa que a vegades ho volguem ser i aquestes alçades del curs el cos ja no aguanta. Ànims!
Jo recorro al Ginseng un parell de vegades a l’any. Prenc un complex d’aquests un mes seguit i em sembla que m’ajuda a aguantar una temporadeta. És tot natural, us ho aconsello.