Quan en una classe hi ha alumnes que s’insulten o es barallen, els mestres intentem ensenyar que aquesta no és la millor forma de relacionar-se. Expliquem que davant dels problemes cal cercar formes dialogades de solució.
Davant de l’aparició d’un conflicte a l’aula cap dels dos pols oposats vol aparèixer com a culpable. L’origen del problema sempre està en l’altre. Sempre ha estat l’altre qui ha començat. Poques vegades topes amb algun que reconegui directament que ha estat ell qui ha iniciat el problema. En aquests casos la solució acostuma a ser més senzilla. Al reconèixer el seu error també accepta amb facilitat demanar disculpes pel greuge que hagi pogut causar i ja podem continuar la vida acadèmica amb normalitat.
Però quan cap dels dos vol reconèixer l’inici de les hostilitats tot és més complex. Normalment sorgeixen de forma espontània testimonis del que ha passat (“jo ho he vist profe”) i també defensors d’un o altre, la major part de les vegades més fruit de les afinitats personals que del que realment hagi pogut passar. A no ser que un hagi presenciat l’inici del conflicte es converteix com quelcom gairebé impossible esbrinar el que ha passat en realitat.
Aleshores vista aquesta impossibilitat cal centrar tots els esforços en demostrar als alumnes que ja no podem tornar enrere. El que està fet, ja està fet, però ambdós parts es senten malament i no es bo que aquests sentiments negatius restin dins seu. Cal cercar una via per tal que aflorin, es puguin expressar i d’alguna manera s’arribi a restituir la situació anterior a l’aparició del conflicte sense guanyadors ni vençuts. I en aquest punt la única via possible és el diàleg. En la major part de les situacions per aquest camí s’acaba arribant a una solució prou satisfactòria.
Em fa molt riure quan el típic “gamberret” de classe pica al més innocent. Els dos diuen que no han fet res, però de bon tros que la professora sap qui ha començat la baralla. El “gamberret” sempre es queda al·lucinant pensant: “Wala, com ho ha sapigut que sóc jo el culpable?”.
Si Menxu, però la cosa és que no sempre comencen els gamberrets, i tot i que la feina de detectius als docents no se’ns dóna gens malament, sempre es corre el risc d’acusar a un culpable etiquetat, i no és tan senzill com sembla.
M’ha agradat el post, l’hem d’interpretar en clau escolar o en clau política? o en les dues?
Petjada, estic d’acord amb tu. Moltes vegades aquests que tenen l’etiqueta dels innocents les maten callant i els mestres hem d’actuar de detectius.
Jordi, tal com insinues, cal interpretar-ho en els dos sentits.
Feina de detectius i de jutges que moltes vegades tenim, que ningú ens explica a les escoles de magisteri, i que no és gens fàcil. Moltes vegades aquestes tasques prenen part del temps d’alguna classe en que sorgeix un problema rellevant, però mereix la pena “perdre el temps” (de materia curricular) en fer el que tu has explicat tan bé.
Després de mostrar que la forma de resoldre problemes és el diàleg, com expliquem als nens i adolescents certes situacions polítiques?. Vivim en un món on la incoherència regna per sobre del sentit comú, i on el diner i el poder s’imposen a altre valors fonamentals.
Salut.