Ja s’apropa la data de la convocatòria de vaga dels mestres en contra de la Llei d’Educació de Catalunya (LEC) per part de CGT, USTEC i STEC. Com és força habitual s’ha trencat la unitat sindical d’acció, ja que CCOO i UGT juntament amb FAPAC, FAPAES i MRP convoquen a una manifestació unitària davant del Parlament de Catalunya pel dia 30 de novembre. D’alguna manera les dues convocatòries estan d’acord amb els motius de les mobilitzacions però utilitzen estratègies diferents per demostrar la seva protesta.
Com gairebé sempre els sindicats em deceben. Convoquen una vaga, aquell cop unitària contra el document de bases de la futura llei d’Educació de Catalunya i és un gran èxit. I després podem dir que es passen 9 mesos discutint entre ells i sense fer cap proposta. No aprofiten que les mestres estem emprenyats, refreden la situació i ara, quan s’inicia la discussió parlamentària de la llei ens volen mobilitzar de nou. Ens volen portar al seu toc de xiulet.
Segurament la LEC és millorable i en una part dels seus articulat si més no discutible. Però una vaga és la millor estratègia per canviar-la ? Hem de tenir en compte que és una llei que ha de passar el tràmit parlamentari, i que els parlamentaries han estat escollits pel poble de Catalunya per elaborar les lleis. Aquest és el nostre sistema de funcionament com a societat, encara que possiblement també això sigui millorable és així, fins que no siguem capaços de trobar una altra manera.
Els sindicats UGT i CCOO estan emmanillats pels partits polítics.
Ens agradi, o no, també els representants sindicals són escollits democràticament i són la veu (laboral si vols) dels mestres i professors. Aquesta llei canvia l’estructura en la que treballarem. La vaga és una molt bona eina i és una llàstima que després de l’èxit del febrer s’hagi trencat l’unitat sindical i no s’hagi estat capaç d’articular una oposició més ferma.
Després del 13 de novembre, no ens queixem…
Potser entre una vaga i l’altra calien més mobilitzacions.
La vaga és l’últim recurs, no l’únic.
Jo estic decebut amb sindicats i govern, més amb els primers que els segons. I crec que a força d’aquestes “estranyes mobilitzacions” que ens fan fer la nostra “força” es veu cada cop més diluïda.
Darrerament la vaga sembla l’únic recurs per fer arribar la nostra protesta i descontentament al Departament. Abans d’arribar a una convocatòria de vaga hi ha altres formes de mobilització que sembla que han estat oblidades.
Malgrat haver anunciat aquesta vaga des del primer dia de curs, no s’ha fet cap difusió a la societat de quines raons ens porten a la mateixa. Manquen accions locals a les pròpies escoles i IES, accions a nivell de municipi i aleshores si cal arribar a la vaga. Comencem la casa per la teulada i ens caurà a sobre. Ho acabarem pagant, prou desprestigi social té la nostra professió en determinats àmbits.