Ara es parla molt d’educació als mitjans de comunicació. No sé si és bo o dolent, però és així.
Es mostra gran preocupació pels resultats dels nostres alumnes, i pels pobres resultats que obtenim en totes les comparatives amb d’altres països del nostre entorn immediat i no tan immediat. La setmana passada El Periòdico publicava el resultat d’una enquesta a la població general en que l’educació sortia de nou mal parada.
A resultes d’això tot és fer lleis i dictar noves normatives que han de solventar en un futur no massa llunyà aquest present no massa brillant. Ara tenim a LEC al Parlament, i diumenge una manifestació de protesta.
El cap de setmana el Conseller deia en una entrevista que aquest curs es trobarà una solució a les llargues vacances estivals dels alumnes. Avui dilluns de nou el Conseller en un mitjà (TV3) afirmava que en poc temps, crec que parlava de 5 anys, les escoles del país donaran un pas molt important en la utilització habitual de les TIC en les aules i que l’experiència del famós CEIP Jacint Verdaguer deixarà de ser la excepció i es convertirà en la norma.
Tot són simples paraules que se les emporta el vent. Els pressupostos, una nova qüestió d’actualitat, d’educació continuen sent tan minsos com sempre. De fet fins que la suposada importància que tots els governs diuen per activa i passiva que té l’educació no es tradueixi en una important aposta pressupostària. I quan dic això vull dir un augment significatiu dels mateixos, tots els canvis dels que es parlen són impossibles.
Si volem ser com la famosa i envejada Finlàndia hem d’invertir-hi el mateix. Si no és així ja podem anar fent promeses de que farem això i allò que continuarem igual, comptant amb la bona voluntat dels mestres i prou. Menys parlar i més abocar-hi el sac. Invertir en educació és invertir en futur.
Les inversions sempre van bé, però considero que actualment el problema més gros no són els diners ni els recursos, sinó la seva distribució, la manca d’objectius clars pel que fa a l’educació, el fet que la gent que opina sobre el tema no son els ‘mestres de base’ sinó experts de despatx i càtedra o sindicalistes que fa temps que no saben de què va la història. La qüestió de la sisena hora, per exemple, s’ha fet tard, malament i la burocràcia està aclaparant tothom i restant moltes hores als equips directius. La qüestió de les direccions també està per resoldre, falta un debat a fons seriós i no fer volar tants coloms, donar diners sense objectius clars i tal com estan les coses pot tapar forats però no fa millorar el sistema.
Avui, La Vanguardia, anunciava un gran pacte social per l’educació en el que es deixava entreveure que el problema no era la inversió. Amb aquests punts de partida estem destinats a ensopegar amb la mateixa pedra una i altra vegada.
És cert que el dius Júlia. Els diners a l’educació no ho són tot, i moltes vegades més diners no vol dir un millor sistema educatiu. Però també és cert que una bona inversió econòmica i en una bona direcció aniria d’alló més bé. El problema està en marcar la direcció adequada i sembla que ningú està per fer-ho. Tenim un munt de qüestions per resoldre i una Conselleria que no sabem on ens porta. Som un vaixel “a la deriva” i amb un capità que crida molt, però al que tampoc fem massa cas.