Fragments d'escola

Ahir era el dia internacional del mestre. Un dia molt important, suposo. De fet ho vaig saber fa un parell de setmanes. I fins ahir al final del Telenotícies Vespre no ho vaig recordar de nou.

El meu dia a l’escola començava com cada dia a les 9 en un grup de sisè amb un classe d’anglès introduint nou vocabulari d’esports mitjançant uns jocs força divertits i entretinguts, seguida d’una classe de català oral on els alumnes per parelles havia de descriure una foto per facilitar que la resta de companys i companyes de l’aula se la poguessin imaginar. Algunes descripcions van ser molt acurades i reeixides.

L’hora d’esbarjo la vaig aprofitar per parlar amb una alumna a qui volia proposar de fer tutoritzar a una nova alumna que encara a de incorporar-se a l’escola. Les classes del matí van acabar amb anglès a un grup de cinquè, dedicada a repassar el vocabulari i les estructures que han après des de l’inici de curs per preparar un proper control. L’hora de treball del migdia la vàrem dedicar a elaborar el Pla de Treball d’aquest curs de la comissió d’Informàtica de la que formo part.

Vaig sortir puntual per anar a dinar a casa. I a la tarda una classe d’Educació Física també amb cinquè d’iniciació al handbol.

Acabades les classes encara em quedava una entrevista amb una mare d’una d’alumna nova que s’incorporarà al centre el proper dilluns i un curs de formació de centre sobre aspectes pràctics de com articular les experiències en el currículum del Coneixement del Medi Natural. Finalment arribava a casa a prop de les 8 del vespre.

Com podeu veure va ser un dia del tot normal, potser una mica més llarg que altres dies, malgrat ser el dia internacional del mestre. Voleu dir que serveixen per alguna cosa aquests dies internacionals sobre qualsevol cosa ? Com ahir moltes vegades passen desapercebuts. Quantes persones ho sabien si ni tan sols els propis mestres ho recordàvem ? Gairebé cada dia és el dia internacional d’alguna cosa. Com i qui decideix aquestes celebracions inútils ?

Fa molts anys, al menys el dia del mestre era festa, com també ho era el d’altres oficis, però ara, ni això. Qui en treu beneficis d’aquests dies internacionals ? És que en una societat com l’actual començo a ser molt mal pensat.

Tweet

Avui ha estat un dia diferent a l’escola. La major part dels alumnes havien sentit parlar de l’eclipsi i alguns, fins i tot, preguntaven si sortiríem al pati. És evident que alguna cosa havien escoltat.

Seguint les indicacions del Departament havíem decidit no sortir-hi ni fer educació física. I així ha estat. El primer que hem fet ha estat explicar als alumnes les raons d’aquesta decisió. No els hi agradava però ho entenien.

Malgrat que no tocava, estava a classe de català, hem explicat les raons per les que es produeix l’eclipsi i que procuraríem al llarg del matí de cercar alguna manera d’observar-lo. Com amb tot, hi havia alumnes veritablement interessats, d’altres amb certa curiositat pel fenomen i alguns que els hi era tot igual.

Tapant les finestres del passadís on tocava el sol directament i amb un petit forat, el sol quedava reflectit en una pantalla que hi hem instal·lat. Al llarg del matí hem interromput les classes per sortir de l’aula i anar observar el que es podia veure en aquesta pantalla. Simplement veiem el fenomen en petit. Mentre per la finestra de la classe en alguns moments observaven petits canvis en la llum.

Certament en dies especials com aquest es fa difícil fer classe normal, puix que la major part dels alumnes estan més pendents d’altres qüestions que del que passa a classe. A la dificultat ja habitual de la seva atenció, ja moltes vegades dispersa sense motiu clar, si afegeix que el punt d’interès principal d’avui estava centrat fora de l’aula. El mateix ens passa quan a l’escola es preparen les diferents festes que si celebren. També aquests són moments complicats per continuar fent classes amb normalitat. D’alguna manera, aquest matí ha estat com un dia de celebració d’una festa, la festa del primer eclipsi del nou mil·leni.

Tweet

A principi de l’estiu ja havia decidit passar per la perruqueria per tallar-me el cabell. Feia més de dos anys que no ho feia i lluïa una llarga cua. Amb el pas dels dies prenia un altre decisió: «quan me’l talli també m’afaitaré la barba». Volia tornar a veure tota la meva cara després d’uns sis o set anys.

Va passar tot l’estiu i vaig començar a treballar: «un dia a la tornada de la feina que no trobi ningú a la perruqueria em pelaré». I el dimarts passat, el segon dia del nou curs, va ser el moment escollit:

• Primer tallar el cabell, força curt pel que en a mi és habitual.

• Segon al sortir de la perruqueria compro tot l’instrumental necessari per procedir a l’operació de fer desaparèixer la meva barba.

• Tercer un cop a casa més de 40 minuts de feixuga feina per deixar tota la cara sense pels.

L’endemà a la feina tot són comentaris del que he canviat. Al lloc on treballo no m’havien vist mai sense barba. Uns opinen que estic millor ara, altres que estava millor abans. Tots coincideixen en que m’he tret un bon grapat d’anys de sobre. Alguns en veuen i no em reconeixen. Altres pregunten pels motius del canvi.

En els primers moments a l’aula els alumnes creuen que són un mestre substitut, fins que no m’escolten parlar.

Aquests primers dies aquest canvi d’imatge és el comentari d’imatge a tots els llocs on em veuen per primer cop sense cabell llarg ni barba.

Demà aniré a casa dels meus pares que encara no m’han vist així i sé que els hi donaré una bona alegria. Ho diuen poques vegades però sé que a ells els agrado més amb el cabell ben tallat i la barba ben afaitada.

I quan de temps s’allargarà aquesta nova imatge ? De fet tornarà passar molt de temps d’aquí a que em torni a tallar el cabell. No m’agrada anar a la perruqueria. Ho considera una gran pèrdua de temps. Fins ara aquesta setmana m’he afaitat un parell de cops, però ara que ja estic acostumat a no tenir que fer-ho estic segur que se’m farà molt feixuc.

Però encara hi ha una raó més poderosa. No sé si ho podreu creure, però quan miro aquesta nova imatge al mirall, no em reconec a mi mateix. Aquest que es reflexa al mirall no soc jo, i sembla que no m’acostumaré a la meva nova imatge. Crec que molt aviat tornaré a portar barba.

Aquesta manca d’autoreconeixement em fa pensar amb les dificultats que han de patir les persones que es sotmeten a una operació de cirurgia estètica per reconèixer-se a ells mateixos en la seva nova imatge.

Tweet

Ha acabat la primera setmana, ja he tingut els primers contactes amb tots els grups d’alumnes amb els que faré classe al llarg d’aquest curs. A uns ja els coneixia, i d’altres són nous.

Els primers dies amb un grup d’alumnes són claus pel que serà la docència i la relació amb ells a l’escola. Al menys hi ha estudis que així ho indiquen. Un mal començament fa molt difícil redreçar amb posterioritat la relació que s’estableix. En aquests primers moments cal deixar clar no només en paraules, sinó també amb gestos i tarannà què és el que es pretén d’ells. És fonamental la creació d’un bon clima de treball en el si de la classe, així mateix, com establir els límits del que s’està disposat a permetre i del que es considerarà intolerable.

Aquests dies a classe han estat agradables. Hem repassat alguns conceptes ja adquirits en anteriors cursos que hauran de ser la base dels nous aprenentatges, així com hem introduït alguna de les noves exigències i responsabilitats que suposa fer-se grans i avançar en el nivell d’estudis.

Els alumnes ja han omplert els primers fulls de les seves llibretes. Això ho fan sempre amb molta cura i il·lusió. Després ja vindrà el desànim i la presentació més descuidada dels treballs. Aquests dies tots, fins i tot, els que no acostumen a fer-ho, han fet els pocs deures que s’han endut per casa.

També han obert els nous llibres, pocs, que tan els hi agraden i que més endavant ja no seran tan interessants. Hem repartit també els llibres, ja vells, que els companys d’anys anteriors han deixat a l’escola per tal que siguin re-utilitzats. Pràcticament ja tots disposen de tot el material que necessitaran utilitzar al llarg del curs.

Aquesta setmana ha estat també l’estrena d’un nou horari. Hem canviat el tradicional de 9 a 12 i de 15 a 17 pel nou horari de 9 a 12.30 i de 15.30 a 17. L’objectiu és aprofitar millor l’horari de matí on creim que el rendiment és molt millor. El canvi era petit i l’adaptació ha estat fàcil. Curiosament tinc la impressió de tenir més temps al migdia i d’anar més relaxat que amb l’anterior horari. És ben estrany perquè el marge de temps és exactament igual.

Tweet

De fet malgrat la insistència en que l’any comença l’u de gener des de sempre per a mi l’any comença al setembre i sobre tot, quan a mitjans de setembre es dóna inici al curs escolar. L’u de gener no deixa de ser un simple artifici astronòmic. Psicològicament és ara quan em faig els nous bons propòsits pel nou curs-any que comença.

De fet tota la meva vida des dels tres anys l’he passat anant a estudi. Primer d’alumne en una escola religiosa, després d’alumne en un institut públic i finalment a la Universitat. A continuació un petit i obligat parèntesi de dos anys vestit de caqui i torno a l’escola. Ja la devia enyorar. Primer faig de mestre en la mateixa escola concertada religiosa en la que havia estudiat de petit, i després en diferents escoles públiques fins avui.

En aquest llarg període de temps de mestre, he tornat a desenvolupar el rol d’alumne en els cursos de formació (quants cursos portaré a les meves esquenes !) així com alguns estudis universitaris, com a hores d’ara que segueixo estudiant a la UOC, pel simple plaer de saber més coses i anar ampliant i actualitzant alguns coneixements que amb el temps es van oxidant.

Bé, aquestes quatre ratlles és per desitjar a tots els a que avui comencen el seu nou any un Bon Any Nou o potser s’hauria de dir un Bon Curs Nou.

Tweet

Ja estem a punt per començar. Els dies de preparació s’han acabat. El mateix divendres vàrem ultimar la preparació de les aules, però encara resten molts llocs de l’escola per endreçar (l’aula d’informàtica, algunes sales de reunions, laboratori, aula de plàstica). Se suposa que hauran aprofitat el cap de setmana per netejar el pati i demà podrem començar sense cap entrebanc i a mesura que avanci el curs anirem reconquerint aquests espais per tal de que també passin a formar part de la vida escolar activa. Esperem que tot sigui qüestió de poc temps. De segur que el que ens prendrà més de temps serà el muntatge de l’aula d’informàtica.

Malgrat no tenir-ho tot preparat com a mi m’agrada el divendres marxava satisfet, però tard, de l’escola amb el sentiment d’haver fet tot el que havia estat possible, per tal de iniciar el curs de la millor manera: com rebrem els alumnes, el que farem els primers dies, les classes ordenades, ….

També tenim un altre problema afegit a aquest començament de curs. Al llarg de les obres d’aquest estiu han desaparegut algunes elements de valor que necessitem pel bon funcionament d’algunes classes: la càmera de vídeo digital, les dues càmeres de fotos digitals, alguns radiocassettes de les aules. Ja hem fet la denúncia corresponent, però la reposició d’aquests aparells no serà tan immediata com és el nostre desig, i per tant algunes classes (audiovisuals, anglès, …) se’n veuran perjudicades. Esperem disposar d’alguna partida de diners que ens permeti recuperar aviat aquesta dotació tecnològica, ja que no confiem massa que l’assegurança cobreixi aquesta eventualitat. Com ja sabem per experiència aquestes són bones i ràpides per cobrar, però a l’hora de cobrir aquestes contingències el procediment sempre és molt lent.

Tweet

A només dos dies efectius de l’inici del curs amb els alumnes i a l’escola encara està tot pel mig. Les obres de col·locació de les finestres no han acabat, la primera neteja dels diferents espais tampoc, els horaris no acaben de sortir ….Encara que tots sabem que el dilluns a les 9 estarà tot a punt, a hores d’ara això sembla del tot impossible. A la meitat de les classes encara no es pot entrar. Les taules ja estan al seu lloc, però pràcticament no es pot tocar res ja que tot està ple de pols.

Estic neguitós. No acaba d’arrancar el curs i no aconsegueixo agafar el ritme de treball necessari per afrontar-lo amb garanties. A més a més a les tardes a casa, perdo miserablement el temps sense fer res de profit. Ja comença a ser hora que dediqui una mica del meu temps de les tardes a preparar aquests primers dies que s’apropen. Sé que com més trigui a posar-m’hi més atabalat de feina aniré després. Però ho vaig deixant. Sempre trobo alguna cosa millor que fer.

Tweet

Hem trobat una escola amb les obres per acabar i plena de brutícia. La pols és la reina de tots els espais. Tenim tota l’escola potes enlaire. El primer de tot ha estat habilitar alguns espais per poder fer alguna reunió per prendre les primeres decisions.

Donades les circumstàncies han estat dos matins força profitosos. Ens hem vist obligats a dedicar el temps a organitzar-nos. Hi ha quatre cares noves. Un altre alegria ha estat la confirmació de la reducció de la plantilla. Ara som 26 en lloc de 27.

Inicialment semblava que estava previst que fes de tutor a cinquè, però al final seguiré amb la tutoria del grup que ja tenia des de gener passat, o sigui, seré tutor de 6-B. I encara no del tot definit però segurament a l’Anglès i a l’Educació Física hi afegiré Català i Visual i Plàstica. Però això ho sabrem més segur quan comencem a elaborar els horaris definitius.

Demà està previst que una brigada especial iniciï la gran neteja que a partir de dimecres ens haurà de permetre, posar ordre en els diferents espais de l’escola: taules, cadires, armaris, llibres, material …. Ara encara està tot pel mig i el proper dilluns arriben els alumnes. Queden pocs dies i molta feina per fer.

Tweet

Dos dies més i es produirà el retorn inexorable a la feina. Darrera quedaran aquests dies de descans, tranquil·litat, lectures d’estiu, passejades, naufragis …

Abans d’iniciar les vacances un pont a Segur de Calafell va servir per desaccelerar el final de curs, i començar a ensumar la flaire dels dies que s’apropaven.

La primera setmana de vacances la vaig dedicar a fer un curs d’anglès en un horari una mica singular de 15.00 a 18.30 i a Barcelona. Entre desplaçaments i tot em passava el dia pendent del curs. Volien fer-me fer un curs d’una altra setmana, però ja en tenia prou.

Els primers dies són sempre per trobar el ritme, per després dedicar temps a posar ordre a la quantitat de papers que s’acumulen a casa al llarg d’un curs. Cal fer una bona neteja i deixar-ho tot disposat per el proper curs. Aquests dies també estableixo les prioritats entre les lectures que tinc pendents.

Fa anys, de més jove, establia uns ambiciosos objectius per les vacances que mai aconseguia complir. Després les acabava amb la mala consciència d’haver perdut el temps miserablement. Amb el temps s’aprèn i ara ja no ho faig.

Uns dies a la muntanya amb molt bon temps van servir per fer nous camins i nous cims, i omplir els ulls de verd i d’horitzons inabastables.

També alguna tarda de cinema, no massa aquest any. Però bàsicament les vacances es converteixen en una rutina que m’agrada. El matí després d’esmorzar i córrer una mica surto a llegir el diari en algun bar dels pocs que resten oberts al barri, mentre prenc alguna cosa. De tornada a casa, aprofito per comprar. A casa abans de dinar llegeixo una estona mentre faig el vermouth.

La tarda comença amb la migdiada, algun vídeo dels que sempre tinc pendents, llegir i naufragar per Internet acostumen a omplir la tarda fins l’hora de sopar.

Tot això s’acaba en dos dies.

Quines poques ganes tinc de tornar a començar a treballar! Quina mandra que em fa !

Tweet