Fragments d'escola

Avui l’escola ha tornat a ser portada dels Telenotícies de TV3. Al migdia una escola de Viladecans que com a resposta a la sisena hora imposada pel Departament ha decidit no fer colònies, ni sortides amb els seus alumnes. Al vespre, un nou suposat cas de bullying.

Aquest serà el curs de la sisena hora. Per avaluar-ne la seva aplicació caldrà esperar com a mínim a final de curs. Ja vaig expressar en un post anterior que no és gens clar que aquesta suposi la solució a tots els problemes de l’educació.

A aquests dubtes cal afegir que, un cop es posa en marxa aquesta recepta, resulta que s’havien previst els diners, però no hi ha prou mestres per garantir el funcionament del sistema. Això és insòlit! Qualsevol gestor de qualsevol empresa quan proposa una mesura de canvi i decideix portar-la a terme ha de preveure si tindrà recursos econòmics i humans per portar-la a bon port. Ara ja tenim els alumnes a les escoles sis hores diàries, però falten mestres per atendre adequadament les seves necessitats educatives. Un mestre es posa malalt i no envien cap substitut! El Departament ha promès que en poques setmanes haurà solucionat aquest problema. Potser faran arribar uns quants “cayucos” plens de mestres!

Crec que aquest fet demostra una vegada més una gran falta de previsió per part de la nostra Administració. En qualsevol empresa s’exigirien responsabilitats per aquestes errades, però dubto que això es produeixi en l’Administració.

El bullying comença a ser un tema de moda en els mitjans de comunicació. Aquesta mateixa setmana un informe d’una Universitat venia a dir que l’escola és una selva, i l’adjunt al Síndic de Greuges per a la defensa dels infants, Xavier Bornal en declaracions al programa la nit al dia va assegurar que “la negligència del professorat i la manca de recursos”.
Crec que cal anar molt amb compte en el tractament d’aquest tema en els mitjans de comunicació si no volem generar més problemes a les escoles. Segur que hi ha mestres negligents, com també hi ha polítics, metges, paletes, mecànics … negligents, però no per això podem generalitzar. Generalitzar és sempre perillós. Cal ser molt curós amb les paraules i el que es diu quan es parla d’un tema delicat com és l’educació que afecta als més petits de la nostra societat.

Cal definir clarament que es vol dir amb la paraula bullying. No es pot considerar bullying qualsevol incident entre alumnes. Avui mateix Josep Mª Espinas en la seva columna diària en El Periòdico de Catalunya amb “el sentit comú” que el caracteritza deia: “Avui en dia hi ha nens que són violents, maleducats i indisciplinats, i els mestres prou que ho saben. Però si volem parlar de bullying, siguem seriosos. Reservem la paraula per a casos molt concrets d’agressió permanent i malaltissa i no confonguem aquests casos amb les burles, les manies, les aversions o les incompatibilitats que són pròpies del descobriment de l’altre i que, precisament, en l’àmbit escolar troben camins de moderació i enriquiment. Per descomptat que existeix un bullying autèntic, però no utilitzem aquesta paraula en va. No col.laborem en la sensació d’hipersusceptibilitat de pares i fills. Als problemes reals de la societat no hi afegim l’alarming.”

És positiu que l’educació i les escoles siguin portada dels Telenotícies, però si només ho hem de ser per notíciesnegatives, potser val més que no ho siguem. L’alarming pot ser molt perillòs.

Tweet

LASCH (1979): Los padres, sobre todo las madres, como es muy frecuente que consideren al niño como una prolongación de sí mismos, les prodigan atenciones completamente inadecuadas a sus necesidades, dándoles excesivos cuidados aparentemente solícitos, pero poco cálidos en realidad. Al tratar al niño como una “posesión exclusiva” suya, estimula en él una sensación exagerada de su propia importancia; al mismo tiempo, hace que para el niño resulte difícil admitir la decepción que sufre ante sus defectos.

Los niños educados en estos medios narcisistas experimentan, a menudo, la pérdida de los límites del yo: la incapacidad para distinguir entre ellos mismos y sus padres, a causa de los límites, diferencias y disciplina que éstos no consiguen imponer.

Esto provoca la carencia de límites psicológicos claros ayudada por las pautas cambiantes de la vida social, al mismo tiempo se experimenta el mundo como algo inestable e inmerso en una rápida transformación. Este yo se convierte en una fuente de incertidumbre y vulnerabilidad.

ANDY HARGREAVES (1994)

Profesorado, cultura y
postmodernidad

Tweet

Fa molts anys es valorava l’esforç i la pregària. En els temps actuals el valor preeminent és el consum en els grans temples actuals, les grans superfícies comercials. Allà ens divertim, i ens estressem mentre buidem les nostres butxaques.

La immigració que ve de països més pobres i amb menys recursos també sucumbeix a aquests nous temples i els seus atractius. De fet venen cap a nosaltres per formar part d’aquesta bona nova: vesteixen de marca, utilitzen el mòbil contínuament, …

Abans escola i societat anaven a una, defensaven i ensenyaven els mateixos valors, ara no. La societat transmet uns valors utilitzant, sobre tot, la publicitat i els mitjans, (els predicadors del nou segle) i moltes vegades l’escola tracta d’impulsar altres valors diferents. Gairebé sempre entrem en una contradicció evident, anem a contracorrent i entrem en una batalla que tenim perduda des de bon començament.

La nostra felicitat abans estava en el més allà, ara està aquí en tenir i consumir. Però la felicitat real està en el ser. Tothom pot ser, però no tothom pot tenir.

Tweet

L’altre dia llegia al Periòdic de l’Estudiant la següent nota:“Catalunya és a la cua, juntament amb Canàries de les comunitats espanyoles on els estudiants amb necessitats educatives especials assisteixen a les escoles ordinàries segons dades del Ministeri d’Educació. En total, estan escolaritzats en aquests centres un 67.5 %, lluny del 89.7 % de Cantabrià i Melilla”

A finals de la dècada dels 80 quan vaig entrar a treballar en una escola d’educació especial el mot de moda era la integració. Les autoritats educatives catalanes van arribar a pronosticar la desaparició de les escoles d’educació especial. Aleshores va començar a baixar la matrícula en aquests centres. On treballava en pocs anys varem passar de 80 alumnes matriculats a poc més de 30.

A la meitat dels 90 es canvia la terminologia i en lloc de parlar d’integració es parla d’inclusió, de modificacions curriculars, etc. , però les escoles d’educació especial comencen a recuperar matrícula, i alguns alumnes que alguns anys enrere s’haurien, si més no d’entrada, gaudit d’alguna oportunitat a l’aula ordinària ja es comencen a matricular directament a escoles especials.

Ara ja fa uns anys que he abandonat el món de les escoles d’educació especial i torno a treballar a l’escola ordinària, però pel que indica aquesta nota de la premsa estem molt lluny del compliment d’aquell pronòstic.

Queda molt bé elaborar lleis que parlin de normalització, integració, inclusió i altres paraules ben boniques. De fet és políticament incorrecte defensar el contrari. Però finalment queda tot en paper mullat i com a societat avancem molt poc en aquest sentit. Potser caldria analitzar que s’està fent malament per tal que la inclusió total dels alumnes amb necessitats educatives especials en el sistema educatiu ordinari no sigui possible. Estic convençut que amb mesures adients, un bon recolzament, esforç i treball per part de tots aquest somni seria possible. A què esperem ?

Tweet

Per Setmana Santa visitarem la comarca del Matarranya en terres de l’Aragó. Tot i sabent que pertany a la franja pensàvem que tindríem que parlar castellà.

Estic tant acostumat al català que sempre que arribo a terres de parla castellana, els primers moments en els que tinc que parlar-lo a tot arreu i a tot hora em costa i d’alguna manera se’m fa difícil.

Però de seguida ens adonem que tothom parla en català, nens, adolescents i adults. D’entrada quedem del tot sobtats. De fet al llarg de tots els dies que hem estat per allà no ens ha estat necessari parlar castellà en cap moment. Pràcticament no hem escoltat parlar castellà en cap moment, molt el contrari del que passa en el nostre dia a dia a Catalunya.

Hem preguntat i ens han dit que l’ensenyament a la comarca és en castellà. Això si que és tota una sorpresa. Ens fa pensar en una gran paradoxa. A Catalunya l’ensenyament és en català i els alumnes entre ells es passen el dia parlant en castellà, a l’esbarjo, i per jugar. En canvi al Matarranya és a l’inrevés. Potser ens hem equivocat d’estratègia ?

[@more@]

Tweet

Ja tenim nova Llei d’Educació i també nova Ministra del ram. No sé com ho hem d’entendre d’això de que un cop aprovada la nova llei, el President del Govern canviï la ministra. Però la meva pregunta és, canvien tantes coses amb aquesta nova llei d’Educació ?

Tinc la impressió que estem pràcticament igual. No tinc clar que valgui molt la pena de fer una nova llei per deixar les coses pràcticament igual. Quines són les diferències ? Hi ha canvis radicals respecte a l’anterior normativa ?

Sembla que a cada nou Govern tindrem una nova llei d’Educació que instaurarà petits canvis per no modificar res i seguir com estàvem sense fer els canvis radicals que segurament necessita l’ensenyament.

Estem al segle XXI i encara funcionem com estructures, institucions i amb currículums de mitjans del segle XX. Una societat amb canvis tan profunds i accelerats, però no és capaç d’instaurar aquest canvis en el seu sistema educatiu que simplement perpetua els continguts i les maneres d’ensenyar que els actuals docents varem patir en els nostres cervells.

I a més a més, cada nou Govern s’omple la boca dient que farà la gran reforma de l’ensenyament, la gran reforma que ha d’encarar amb garanties el futur de la nostra societat. I es debat al Parlament i alguns estaments fan grans manifestacions al carrer. I ja tenim una nova llei, tot plegat per continuar igual.

De fet la gran darrera reforma educativa és va fer amb la LOGSE a principis dels 90. Tot el que ha vingut després han estat petites modificacions, i de fet a les escoles i als instituts fa temps que es continua fent el mateix. Pràcticament l’únic en el que a vegades afecten aquestes grans reformes de l’educació, és en la butxaca de les famílies, ja que s’han de canviar els llibres de text per adaptar-se a la nova llei. Uns llibres que l’únic que fan es canviar l’ordre d’alguns temes i algunes de les fotos o il·lustracions dels mateixos.

[@more@]

Tweet

Al principi d’aquesta setmana hem escoltat en els mitjans d’informació els resultats d’un estudi sobre els costums alimentaris de les famílies, un més dels molts estudis que cada setmana es presenten en els mitjans.

Segons l’estudi les famílies estan mal alimentades, les compres d’alimentació i el que moltes vegades es menja a casa ho determinen els gustos dels fills. Sembla que gairebé tothom està informat del que és una alimentació sana, però no ho aplica, i es tendeix a cuinar el que és més senzill i fàcil o simplement el que els més petits exigeixen. S’ha passat del “menges el que hi ha” al “què vols menjar, nen ?”. Amb uns nens cada cop més bombardejats per una publicitat enganyosa.

Les famílies estan renunciat a posar límits als seus fills ja de molt petits i comencen per deixar-los decidir a quina hora van a dormir i que mengen i possiblement també a quina hora es menja. Menjar i dormir són dos moments bàsics en el dia a dia, son moments que ajuden a crear rutines i hàbits saludables. Els nens no saben el que es bo, nosaltres si, i els hem d’ensenyar aquests hàbits a base de repeticions i d’imposicions. Abans de poder opinar sobre el que volen i el que els agrada han de provar-ho. Com pot dir un nen que no li agrada un menjar que no ha provat mai ?

Si els deixem el camí obert de petits en aquests aspectes tan bàsics i fonamentals com el dormir i el menjar, no ens queixem que després quan es fan grans no puguem amb ells i acabem tenint adolescents poc responsables i amb conductes pertorbadores i asocials que ens preocupen i que no sabem com aturar.

Tweet

Según LASCH (1979) los padres, sobre todo las madres, es muy frecuente que consideren al niño como una prolongación de sí mismos, les prodigan atenciones completamente inadecuadas a sus necesidades, dándoles excesivos cuidados aparentemente solícitos, pero poco cálidos en realidad. Al tratar al niño como una “posesión exclusiva” suya, estimula en él una sensación exagerada de su propia importancia; al mismo tiempo, hace que para el niño resulte difícil admitir la decepción que sufre ante sus defectos.

Los niños educados en estos medios narcisistas experimentan, a menudo, la pérdida de los límites del yo: la incapacidad para distinguir entre ellos mismos y sus padres.

Esto provoca la carencia de límites psicológicos claros. Ayudados por las pautas cambiantes de la vida social, al mismo tiempo se experimenta el mundo como algo inestable e inmerso en una rápida transformación. Este yo se convierte en una fuente de incertidumbre y vulnerabilidad.

ANDY HARGREAVES.- “Profesorado, cultura y postmodernidad”

Tweet

Los profesores trabajan en un mundo en cambio.

GIDDENS (1990): Muchos de nosotros tenemos la sensación de estar atrapados en un universo de acontecimientos que no entendemos del todo y que parece estar, en gran parte, fuera de nuestro control.

Estamos experimentando un cambio desde un pequeño número de singularidades estables de conocimientos y creencias a una pluralidad fluctuante y en continua transformación de sistemas y creencias. La duda está en todas partes, la tradición se muestra en retirada y las certezas moral y científica han perdido su credibilidad. Este paso de la cultura de la certeza a la cultura de la incertidumbre se produce por diversas razones:

1. La información y las fuentes de conocimiento se expanden a nivel global
2. La comunicación y la tecnología comprimen el espacio y el tiempo, lo que lleva a un ritmo creciente de cambio lo que amenaza de forma constante los fundamentos de nuestro conocimiento convirtiéndose éste en frágil y provisional.
3. Las migraciones multiculturales y los viajes internacionales provoca un contacto entre sistemas de creencias diferentes.
4. La comunicación rápida, la reforzada orientación al conocimiento y su continuo desarrollo y aplicación están llevando a una relación entre investigación y desarrollo social cada vez más fuerte e interactiva, en donde el mundo social cambia a medida que lo estudiamos, en parte debido a nuestra propia investigación.

Es evidente que esta falta de certezas pone en dificultades la elaboración de los currículos escolares. ¿Qué hay que enseñar?

ANDY HARGREAVES.- “Profesorado, cultura y postmodernidad”

Tweet

Els alumnes són com els vaixells en alta mar. Allà transcorre la vida. Durant la travessia cal vigilar el rumb; possiblement el rumb que tots marquem (escola, família, ell mateix, ..) és diferent i això comporta alguns malestars. Si aquests són coincidents hi ha avantatges evidents.

Quan finalment arribi a port serà el mateix vaixell que va partir, però amb molts canvis. Al llarg de la navegació, ha anat canviant ?

Per avançar són importants les onades i el vent, però també els rems, les veles i el pilot. Mai naveguem amb garanties definitives. També és important salvar els esculls i les tempestes. Quan aquestes apareixen és quan realment es demostra el que s?aprèn en els moments de calma. Aquests exigeixen esforç, atenció, habilitat i coratge per obrir rutes quan el mar és incert i no estavellar-se contra les roques i/ enfonsar-se. Salvar els esculls i les tempestes ens omple de satisfacció.

Per assegurar el rumb convindrà no perdre de vista les llums llunyanes del port on ens dirigim i saber utilitzar les boies i les balises que per ajudar-nos podem trobar en el nostre camí. 

Tweet