Fragments d'escola

Ara es parla molt d’educació als mitjans de comunicació. No sé si és bo o dolent, però és així.
Es mostra gran preocupació pels resultats dels nostres alumnes, i pels pobres resultats que obtenim en totes les comparatives amb d’altres països del nostre entorn immediat i no tan immediat. La setmana passada El Periòdico publicava el resultat d’una enquesta a la població general en que l’educació sortia de nou mal parada.

A resultes d’això tot és fer lleis i dictar noves normatives que han de solventar en un futur no massa llunyà aquest present no massa brillant. Ara tenim a LEC al Parlament, i diumenge una manifestació de protesta.

El cap de setmana el Conseller deia en una entrevista que aquest curs es trobarà una solució a les llargues vacances estivals dels alumnes. Avui dilluns de nou el Conseller en un mitjà (TV3) afirmava que en poc temps, crec que parlava de 5 anys, les escoles del país donaran un pas molt important en la utilització habitual de les TIC en les aules i que l’experiència del famós CEIP Jacint Verdaguer deixarà de ser la excepció i es convertirà en la norma.

Tot són simples paraules que se les emporta el vent. Els pressupostos, una nova qüestió d’actualitat, d’educació continuen sent tan minsos com sempre. De fet fins que la suposada importància que tots els governs diuen per activa i passiva que té l’educació no es tradueixi en una important aposta pressupostària. I quan dic això vull dir un augment significatiu dels mateixos, tots els canvis dels que es parlen són impossibles.

Si volem ser com la famosa i envejada Finlàndia hem d’invertir-hi el mateix. Si no és així ja podem anar fent promeses de que farem això i allò que continuarem igual, comptant amb la bona voluntat dels mestres i prou. Menys parlar i més abocar-hi el sac. Invertir en educació és invertir en futur.

Tweet

El darrer dia de treball dels mestres del curs passat, el Departament d’Educació publicava després de parlar-ne al llarg de molt de temps, el decret pel qual s’estableix l’ordenació dels ensenyaments de l’educació primària. El que aquest Decret deia s’havia d’aplicar a partir de l’1 de setembre al Cicle Inicial de les escoles. Excepte la seva publicació al DOGC i a Internet no s’ha fet cap altre divulgació del seu contingut. Els mestres que l’han d’aplicar pràcticament no el coneixen. Poc es pot aplicar quelcom que no es coneix.

Recordo que al 1992 quan es va publicar la darrera gran Reforma de l’Educació en van fer molta divulgació i moltíssims cursos de formació. Pràcticament no va quedar cap mestre que no assistís a la formació de la Reforma. I ara res. Resulta força incomprensible.

Fa pocs dies el Conseller va fer una conferència per presentar les bases de la que serà la Llei d’Educació de Catalunya, de la que excepte el que va dir a la conferència els mestres no en sabem res més.

Pel camí als mitjans de comunicació no paren de sortir dades i més dades negatives del nostre sistema educatiu. Les lleis no paren de canviar però continuem com el pitjor sistema del món mundial.

Finalment acaba d’aparèixer la resolució que aprova les instruccions per a formalitzar els documents d’avaluació de l’educació primària.

Hi ha una bona notícia, la desaparició, per fi, dels obsolets llibres d’escolaritat. Fa temps que em preguntava quina era la seva utilitat, a part de donar molta feina administrativa i burocràtica als centres. No sé si l’alternativa que donen serà millor, però al menys s’haurà acabat amb aquesta rèmora del passat.

I l’altra gran novetat és tornar a les notes d’abans. S’han acabat els PA (Progressa Adequadament) i NM (Necessita Millorar). Està clar que en aquests 15 anys des de l’inici de la Reforma mai s’han entès ni s’ha sabut aplicar aquests conceptes. Els mestres continuen posant números als exercicis dels seus alumnes. Quan algun mestre no ho fa aquest ho reclamen. Entenen millor els números que explicacions com: “has treballat i el teu resultat ha estat molt bo” “aquests exercicis no t’acaben de sortir. Serà necessari seguir treballant per millorar”, …  Les famílies tampoc entenen aquests conceptes. A mi sempre m’han agradat, però cal fer cas de la majoria i si tothom se sent més còmode amb el insuficient, suficient, bé, notable i excel·lent ho haurem de fer així a partir d’ara.

No sé que farà ara l’Antoni Bassas en els matins de Catalunya Radio a l’inici de la tertúlia. Continuarà amb els PA i NM o també canviarà ?

[@more@]

Tweet

Ahir el professor Manel Castells, conjuntament amb la rectora de la UOC Imma Tubella presentaven l’informe Projecte Internet Catalunya

Lluny queda l’arribada dels primers ordinadors a les escoles a principis dels 90. Aquell primer 286 prehistòric ens feia molt de respecte (encara més lluny queden els Amstrad i els Commodore). Gairebé no ens atrevíem a tocar-los. Funcionaven amb el sistema operatiu MS-dos, un programa de tractament de textos ben estrany, el Framework, conegut per alguns com el Franfurt, i el D-Paint com a eina de dibuix. Aquests eren els seus elements bàsics. El Windows encara trigaria a arribar i internet encara no sabíem que era i tampoc ens podíem imaginar les possibilitats que ens obriria. A més els ordinadors podien tenir virus com els humans i es podien infectar. Fins i tot, hi havia qui es preguntava si aquest virus no es podien encomanar a les persones!

L’arribada dels 486, el sistema windows 3.1. i les primeres connexions a Internet van suposar el primer gran canvi. Els professors ens anàvem formant lentament i alguns agosarats ja començaven a utilitzar-ho amb els alumnes.

En la presentació d’aquest estudi sobre la utilització de les TIC en la nostra societat s’afirmava que totes les escoles del país tenen connexió a Internet, molts alumnes i molts professors utilitzen internet a casa seva, però en fan molt poca utilització conjunta amb finalitats pedagògiques dins de l’escola; només el 3 % dels ordinadors estan a l’aula; la major part dels ordinadors estan a l’aula d’informàtica. Potser és que encara no sabem ensenyar amb les TIC. Les sabem utilitzar, però ens costa utilitzar-les com a eina pedagògica.

De fet l’element central de l’ensenyament continua sent el llibre de text. Amb el llibre de text ens sentim còmodes i encara tenim serioses dificultats d’integrar plenament les TIC en el procés d’aprenentatge de l’alumne. Algunes aules ja tenen pissarres digitals i alguns ordinadors a les aules ordinàries. Possiblement el següent canvi serà la desaparició de les aules d’informàtica i tenir els ordinadors a totes les aules. Aleshores ja no tindrem excusa per no utilitzar-los, tret dels problemes tècnics que a vegades donen aquests aparells. Els mestres encara hem de canviar més, però possiblement les editorials són les que també han de fer el gran canvi i deixar d’editar llibres i començar a  convertir-se en constructors d’entorns TIC per l’aprenentatge.

Tweet

Els temps estan canviant és el títol d’una cançó dels anys 60 del mestre Bod Dylan, i té raó encara estan canviant, no sé massa si per bé o per mal.

Tots estem d’acord en que el treball dels mestres ha canviat, encara que segurament no estarem d’acord en quins han estat els canvis. També és cert que la resta de les professions també han canviat i de fet, tota la societat ha canviat i segueix canviat de forma molt accelerada.  

D’alguna manera som animals de costums i aquests canvis constants ens desagraden i sovint ens consta adaptar-nos als mateixos. A l’escola s’escolten queixes constants de que ja no és com abans. Sembla que d’alguna manera enyorem els vells temps, un temps indefinits, com si allò fos el paradís perdut. De fet eren uns temps en que el que s’havia fet per una any servia pels següents sense canvis. Tot era més permanent. Ara estem instal·lats en el canvi permanent.

Quan ens aturem i pensem ens costa definir quins han estat aquests canvis, però reclamem més prestigi i més autoritat del mestre. Un altre reclamació constant és temps, sempre ens falta temps: per preparar classes, per parlar dels alumnes, per una atenció més individualitzada, …. També ha canviat el rol de mestre, ara ja no només fem de mestre, fem una mica de tot, i segurament no està clar quin és el paper que la societat reclama que juguem en l’educació dels nostres alumnes. Segurament cada família té una perspectiva ben diferent de quin és el paper que hem de jugar, i donar resposta a tot no és possible. Hauríem d’estar clares quines són les nostres funcions. Hem d’aprendre a marcar les nostres propis límits, de la mateixa manera que hem de marcar els límits als alumnes i a les famílies en la seva relació amb nosaltres.

Tweet

Tan El Periódico com La Vanguardia d’ahir parlaven de l’anunci del l’objectiu del Departament d’Educació pel 2015 que l’alumnat a l’acabar la ESO sigui competent en tres llengües: català, castellà i anglès. I per assolir-ho invertiran 221 milions d’euros. Volen disposar de 15000 docents amb capacitat per impartir les classes en anglès pel 2010.

Aquests són els desitjos, però estan molt lluny de la realitat. Un exemple per primera vegada on treballo hem aconseguit poder fer una de les classes setmanals d’anglès de cada un dels grups-classe en grup reduït de 12 alumnes. Però malgrat la importància d’aquest fet, a hores d’ara dubtem que aquesta mesura pugui tenir continuïtat.

Hem presentat un projecte per poder participar en el que s’anomena Pla Experimental de Llengües Estrangeres, però ni tan sols aquest fet ens garanteix el proper curs poder continuar amb aquesta hora setmanal d’anglès en grup reduït. Ja que la concessió de la participació d’aquest Pla no suposa en cap moment disposar de més professorat. I com a conseqüència del Pacte Nacional d’Educació signat ara fa un any, el proper curs els mestres passarem a fer 23 hores lectives (amb alumnes) a diferència de les 24 que fem aquest curs.

Per tant en una plantilla de 30 mestres perdérem 30 hores de treball amb els alumnes sense que això sigui compensat amb un augment de la plantilla i per tant en detriment de les possibilitats organitzatives de desdoblar aules per treball oral d’anglès, així com per reforçar les àrees instrumentals. Els alumnes faran sis hores de classes diàries, però de pitjor qualitat que quan en feien cinc.

Està clar que quan van fer els números per aplicar la sisena hora als centres no van comptabilitzar bé els mestres que serien necessaris i tot el curs hem arrossegat aquest dèficit i el proper curs el continuarem arrossegant.

És molt fàcil prometre i molt difícil complir les promeses. M’agradaria equivocar-me però aquest pla tan ambiciós sobre la implantació de l’anglès a l’ensenyament obligatori em crea molts dubtes.

Tweet

Un article de El Periódico d’avui que paga la pena llegir:

La cultura de l’esforç

“Aprengui anglès en 7 dies”, “Deixi de fumar sense esforç”, “Aprimi’s mentre dorm”… Són temps de gimnàstica passiva i bici estàtica, de sofà, telemerda i pizza ràpida; de precuinats i llibres resumits. Ens proposen mil deures per fer sense esforçar-nos. Coses de la postmodernitat. Quan la mala consciència es va allunyar de la nostra vida, es va endur la cultura de l’esforç. Allò que diu que “com més gran és la dificultat superada, més satisfacció se n’obté”, avui només és per a psicòlegs, filòsofs o desesperats. La realitat és una altra: tots alhora buscant el mínim esforç. Ens comuniquem per SMS, abreviatures i onomatopeies, tot molt simple. I ens empobrim perquè, abans, arribar a la simplicitat era qüestió d’artistes, de savis, de llarg i complex recorregut cap a l’essencial; ara la simplificació és d’indolents o de les màquines que alimenten la mandra. S’ha de tenir nassos per dir-li a un adolescent que s’esforci en la seva formació quan respira el contrari i els models socials mostren vagància, riquesa fàcil i falta de recursos personals. La pedagogia es complica.

[@more@]

Tweet

És clar que el treball directe amb els alumnes es realitza la major part del temps de manera individual. Però aquesta tasca individual en front del grup d’alumnes tancat tot sol a l’aula, que cadascú assumeix amb el seu propi estil i les seves conviccions pedagògiques, està immersa dins d’una institució escolar. Amb tota seguretat els alumnes sortiran molt més beneficiats d’un treball conjunt dels mestres que no pas d’un treball on cadascú funcioni a la seva. Són importants les reunions dels equips docents per arribar a acords i establir línees mestres d’actuació conjunta que després caldrà respectar i seguir. Però cercar l’equilibri entre el necessari treball en equip i el no menys necessari treball individual de cada mestre per preparar les seves classes moltes vegades no resulta fàcil. Les institucions escolars han esdevingut cada cop més complexes.

Encara que algú pot pensar que el que fa ell és el millor, que no és precisament el meu cas, ja que gairebé sempre estic ple de dubtes, el que no es pot fer en una escola és actuar cadascú a la seva manera sense fer cas als demés, o fins i tot, en clara contraposició a tot el que fa la resta de membres del Claustre. És necessari que cada mestre s’emmotlli en la mesura de les seves possibilitats al tarannà que cada centre, que encara que a vegades sigui ocult sempre existeix d’una manera o un altre de forma més o menys vaga.

Trobar-se bé i a gust en el si d’equip docent, no sentir-se sol i aïllat, saber que darrera la tasca individual a l’aula hi ha un recolzament per part del grup docent és important pel mestre, així com saber que les seves iniciatives personals seran tingudes en compte.

Segurament la clau esta en conjugar els dos pols i assolir un cert equilibri, tot i que no resulta fàcil.

Tweet

En el sistema educativo actual se considera una herejía el individualismo del profesor frente al concepto de misión y de trabajo en grupo.

Los profesores, en su inmensa mayoría siguen enseñando solos, tras las puertas cerradas, en el ambiente insular y aislado de sus propias aulas. El aislamiento del aula permite mantener su deseado nivel de intimidad, una protección frente a interferencias exteriores. Sin embargo, el aislamiento también tiene problemas. No les gusta ser observados y, aún menos, que los evalúen porque temen la crítica que puede acompañar la evaluación. “Parece que los maestros aislados cubren sus dudas sobre sí mismos y sus ineptitudes con reconfortantes capas de autoengaños”. (ROSENHOLTZ).

Se considera que el individualismo del profesor se deriva del hecho físico del aislamiento, propio de la arquitectura tradicional de las escuelas y sus modelos de organización celular de aulas separadas.

Es curioso que nadie niegue la premisa de que, en último término, el individualismo y el aislamiento son perniciosos y, en consecuencia, haya que eliminarlos. No existe ninguna duda al respecto.

El individualismo ha llegado a relacionarse con una práctica mala y floja, con deficiencias del profesor y con aquello que hay que cambiar. Sin embargo, en la práctica, el individualismo tiene otros significados y connotaciones cuyo carácter no todo es negativo.

Tres determinantes del individualismo:

Individualismo restringido: como respuesta a la fuerza de las circunstancias de la situación que no permiten otra forma de trabajar.

Individualismo estratégico: se escoge una vez realizado el cálculo estratégico de la inversión eficaz del tiempo y la energía, valorada la situación de trabajo, la cantidad de tareas a realizar y el escaso tiempo disponible.

Individualismo electivo: el individualismo como la opción libre de trabajar solo, como la manera preferida de actuación profesional.

Las mayores satisfacciones de la enseñanza son recompensas psíquicas derivadas de la atención a los alumnos y de trabajar con ellos, poniendo la colaboración con los compañeros en un segundo plano. Son muchos los maestros que consideran a sus alumnos como una propiedad.

ANDY HARGREAVES (1994)

Profesorado, cultura y postmodernidad

Tweet

En el Periòdico de Catalunya d’avui un article de Fabricio Caivano, “L’educació del segle XXII”  planteja la necessitat de canvi de l’escola per adaptar-se als ràpids canvis de la societat actual i l’accelerada irrupció de les noves tecnologia en les aules. De moment les escoles s’omplen de nous aparells, però moltes vegades els mestres encara no trobem la manera d’utilitzar-les pedagògicament amb els alumnes. Els canvis tecnològics són molt més ràpids que la nostra capacitat d’adaptació. A les escoles encara estem tremendament encarcarats dins d’un model escolar i educatiu del segle passat i el canvi es produeix de forma excessivament lenta. Cal canviar la organització i les pràctiques educatives dels centres educatius si no volem quedar obsolets i no hem d’esperar al segle XXII. Amb el seu article Fabricio Caivano ens dóna un bon cop d’atenció i en el bloc de Ferran Ruiz hi podem trobar unes bones idees i reflexions per iniciar aquest camí.

Tweet

Un altre cop es torna a parlar dels mestres, i com sempre per res de bo. Darrerament no parem de ser portada dels mitjans de comunicació. Al final serem més famosos que alguns polítics.

La darrera vegada en plena campanya electoral el Periòdico va publicar en portada una carta d’un mestre amb una visió molt negativa de la realitat docent del nostre país. Ara mig miler de mestres es manifesten en contra de les agressions que darrerament està patint el col·lectiu, i demandant alguna actuació per part de la Administració, i un canvi d’actitud d’algunes famílies.

Estic convençut que, per sort, la situació de violència a les aules no es generalitzada. El que si és cert que està augmentant la conflictivitat, segurament fruit d’un ambient social crispat i accelerat. Cal una reflexió de tots en la recerca de quins han de ser els camins que han de permetre redreçar aquesta situació i evitar que vagi a més, així com, formes d’actuació per quan el conflicte ja s’ha donat. Davant d’un problema la millor solució sempre està en afrontar-lo. Deixar-ho passar o esperar un altre moment, moltes vegades simplement el que provoca és un agreujament de la situació. A ningú li agraden els problemes, però quan apareixen s’han d’afrontar de forma immediata i sense aplaçaments.

És clar que el context social no afavoreix la vida en les aules. Estem vivim en una societat cada cop més violenta, que posa per davant de tot el compliment dels desitjos a qualsevol preu. I això té un perill. Quan no aconsegueixo el que vull seré capaç de fer qualsevol cosa per tenir-ho. Ho vull tot, i vull ara, i no vull esperar. Aquesta és una consigna molt perillosa.

No hem d’oblidar que l’escola és un context d’aprenentatge i de socialització, i aprendre a controlar l’agressivitat i els desitjos immediats és quelcom que tots, i sobre tot, els alumnes han d’aprendre. Però si al mateix temps estem
rodejats per tot arreu de models que obtenen l’èxit amb la violència que aprendran finalment ?

Fa temps que a l’escola estem nedant a contracorrent i fer esforços constantment inútils esgota.

Tweet