Fragments d'escola






         Escrits i opinions sobre l'educació i el món de l'escola

Archive for Fragments d’escola

16 setembre 2013

Després de molts anys encara puc ser novell

Filed under: Fragments d'escola @ 6:10

Per començar aquest nou curs faré una mica d’història.

Vaig començar en això de fer classes el setembre de 1981 en una escola concertada. Els primers 5 anys vaig treballar al que aleshores es deia segona etapa. Era tutor de 7è, però també donava classes als altres cursos de l’etapa. Era mestre de castellà,  socials i francès.

Després de guanyar les oposicions per l’especialitat d’anglès vaig treballar un curs de tutor de 6è. I a l’any següent m’anava a treballar a una escola d’educació especial. Allà vaig estar 15 anys, fent una mica de tot amb tot tipus d’alumnat, encara que em vaig especialitzar en l’àrea d’educació física i psicomotricitat. Vaig aprendre i gaudir molt, però va arribar un moment en que em trobava massa tancat en aquest món especial i sentia la necessitat de sortir-ne i tornar a la normalitat.

Vaig concursar i em van donar una plaça per l’especialitat d’anglès. Aquesta és la meva darrera etapa. Ara ja porto 12 anys a la mateixa escola, la major part del temps a Cicle Superior. Els primers cursos feia de tutor, però des de ja fa un temps que imparteixo anglès en diferents cursos, però mai ho havia fet a primer. Bé, de fet en els 32 anys que porto fent de mestre mai havia estat a Cicle Inicial. Aquest serà l’any del meu debut.

Aquesta és una de les grans virtuts de fer de mestre. Gairebé sempre tens l’oportunitat de viure experiències noves i engrescar-te en nous projectes.

24 juny 2013

Consumidors compulsius

Filed under: Fragments d'escola @ 17:51

El penúltim dia de classe d’aquest curs amb la feina enllestida anem amb els alumnes de Cicle Superior al Parc de Catalunya. L’objectiu és donar un tomb amb les barques del llac i jugar una estona.

Els alumnes tenien permís per portar diners i comprar un gelat. Però un cop han donat el tomb amb les barques no només gaudeixen del gelat sinó que s’inicia una mostra de consum compulsiu de tota mena de menges inútils i segurament gent sanes ni aconsellables.

Encara que no sé pas si aquest ha de ser el nostre objectiu, està clar que l’objectiu de convertir-los en addictes al consum hem excel·lit en escreix. La societat de consum en la que vivim ha guanyat una bona colla d’adeptes. Com afirma Z. Bauman “qui no pot consumir s’avorreix”,  “qui no consumeix queda al marge d’aquesta societat”. Amb aquest exemple viscut en primera persona també queda molt clara un altre de les afirmacions d’aquest sociòleg polonès: “Els consumidors de la societat consumista són entrenats des que neixen i al llarg de les seves vides”. De fet es tractava d’un consum absolutament innecessari, ja que poc abans havien esmorzat. Era simplement un consum per plaer de consumir i res més.

Cal repensar el que fem a les escoles, però per mi és molt clar que això no és el que hem de fer. Estem condemnats a nedar contracorrent encara que sigui difícil i potser no ens porti a enlloc.

19 juny 2013

Penjats de la xarxa

Filed under: Fragments d'escola,Informàtica,TIC @ 21:31

Quina coincidència!

Diumenge al vespre miro el reportatge de #penjats@internet del 30 minuts i dilluns mateix el primer que escolto a l’arribar a l’escola és que no funciona la xarxa del centre.

El primer pensament de tots és del de sempre: funciona el servidor ? Sempre que ens passa això el problema ha estat alguna desconnexió del servidor. Però aquesta vegada no és així. Comprovem que el servidor funciona i que totes les llums del “rack”, altrament conegut com “la nevera” estan en marxa. No sabem pas el que passa, però no tenim accés a les unitats on guardem tota la informació de l’escola. I a més, estem en una setmana clau: elaboració de memòries, redacció i lliurament d’informes. El pànic circula ràpidament per tot el centre. Alguns afortunats tenen els informes en els seus pen-drives, però la majoria no.

Des de direcció es passen al matí parlant amb tots els serveis tècnics que ens poden resoldre el problema i la resta ens passem la jornada preguntant si aquest ja s’ha resolt. Acaba la jornada laboral i anem marxant cap a casa, però continuem sense connexió a la xarxa. Encara que suposem que a la tarda ens podran resoldre el problema no sabem si serà possible. Finalment a mitja tarda rebem un correu tranquil·litzador: “ja tenim P i M”. Són les unitats de xarxa on guardem tota la informació acadèmica i de funcionament.

Una conclusió clara, estem totalment penjats de la xarxa. Si aquesta en falla i no podem recuperar la informació ens quedem sense res. Estem en mans d’aquestes màquines infernals.

 

24 març 2013

Això no toca

Filed under: Fragments d'escola,Reflexions @ 8:42

Estic a la cua del Mercadona per pagar. Davant meu tinc una mare amb un meu alumne de cinquè. En el moment de pagar l’alumne posa la tarja de crèdit en l’aparell corresponent i tecleja el número secret.

No puc menys que quedar completament astorat. Si a un nen d’11 anys, la mare li deixa pagar la comprar amb la seva tarja i teclejar el seu número secret, em demano que no li deixarà fer quan aquest alumne creixi i sigui més gran.

No anem bé si els infants es responsabilitzen de conductes que encara no els hi pertoquen per la seva edat. On estan els límits que tota educació ha d’imposar per facilitat el desenvolupament dels infants? És molt important posar a cadascú al seu lloc i els infants no han de poder fer-ho tot. Hi ha d’haver una edat per cada cosa. No cal avançar el que ja hauran de fer quan siguin més grans. Sembla que tenim pressa per fer-los grans.

24 novembre 2012

Jocs tradicionals

Filed under: Fragments d'escola @ 22:27

Els professors d’Educació Física introdueixen els jocs tradicionals a les seves classes entre ells el joc de les bales. Aprofitant aquestes classes intentem que a les hores d’esbarjo es diversifiquin més les activitats i els jocs i no tot es limiti a jugar a futbol. Però moltes vegades aquesta lluita resultat del tot inútil i una part important de l’alumnat es passa els esbarjos donant puntades de peu a la pilota.

Però de cop i volta apareixen les bales, i cada dia més i més alumnes porten bales a l’escola. No sabem d’on han sortit i tampoc qui ha implantat aquesta moda. Porten bosses plenes i el joc de les bales s’acaba convertint per un temps en el joc majoritari de l’escola. Cal regular que no juguin dins de l’edifici escolar. I per aquest motiu algunes bales acaben als calaixos dels professors.  Fins i tot, les bales s’acaben convertint en moneda d’intercanvi. Es venen alguns objectes a canvi d’algunes bales.

 Tot es produeix de manera espontània i de la mateixa manera que ha arribat aquesta “moda” també desapareixerà i s’acabarà l’interès per aquest joc. Les bales acabaran oblidades en qualsevol racó i d’aquí un temps apareixerà un altre d’aquests objectes o jocs cíclics que ocuparà el seu lloc.

Fa molts anys que és així. Podríem afirmar sense gaire temor a equivocar-nos que a l’escola sempre ha estat així. Alguns jocs apareixen i desapareixen de forma misteriosa sense que ningú sàpiga quins mecanismes els governen. Quin serà el proper ?

 

Imatge manllevada de la web de collageweb

12 octubre 2012

JA SOM CAMPIONS!

Filed under: Fragments d'escola @ 19:30

Aquests dies es celebra el 20è aniversari dels Jocs Special Olímpics i els records de les experiències passades en les 5 edicions en les que vaig participar com a mestre flueixen. El darrer curs que vaig treballar a Educació Especial vaig escriure aquell llarg article en el que em posava dins la ment dels meus alumnes especials. És un article llarg que no vaig conseguir publicar però amb el que m’ho vaig passar molt bé quan l’escrivia.

JA SOM CAMPIONS

  Hola, soc el Pere, i tinc 9 anys. Us vull explicar una cosa molt emocionant que m’ha passat avui mateix.

Aquesta nit he dormit poc i m’he despertat aviat, massa d’hora, m’han dit els meus pares, però és que ells no entenen que és un dia especial: ahir a l’escola em van donar una samarreta groga que jo només havia vist posar-se als grans, també em varen donar una carta pels pares, em sembla que m’han de preparar entrepans i posar-me uns pantalons negres i mitjons i sabatilles d’esport: Ep! Alerta, que no poden ser noves, no sigui cas que em facin mal. Això m’ho ha dit el profe que d’aquestes coses en sap un munt. Quan tot estigui a punt, cap al cole i allà amb autocar cap a la pista esportiva, però aquest cop no per entrenar, no: Per competir, quina emoció!! Com serà? Hi haurà públic?. Els meus pares, encara que no m’ho diguin també estan emocionats i ells no ho saben, però jo els he sentit quan deien que em vindran a veure i que portaran la camera de fotos i el vídeo, que al meu pare li agrada molt fer pelis i després les hi ensenya als amics i els avis.

Malgrat la calor i la incomoditat de les grades i les esperes, arriba el moment de la cursa. Ja era hora ! Ja estic preparat. Soc un sac de nervis. El profe em dóna les darreres instruccions. Faig veure que l’escolto, però no he entès res. Sona un tret. Quin ensurt ! i a córrer. Si que corren tots els altres nens, uf, una mica més. He arribat darrera d’un altre. No l’he pogut avançar. He fet segon em diuen. Estic cansat, i no em deixen anar a les grades a seure. Em fan anar en fila, mentre sona una música i em col·loquen darrera del número 2. Escolto que diuen el meu nom ben alt i fort i em donen una medalla. Aplaudeixen i fan fotos.

 En Pere ha guanyat una medalla d’argent en la prova del 60 metresamb un temps de 18 segons i 2 dècimes en la seva primera participació en els Jocs Escolars d’Atletisme Special Olímpics.

Tota aquesta petita història que s’esdevé joc pels infants, suposa una metòdica i acurada planificació. Aquest final feliç no és més que una iniciació esportiva que anirà evolucionant al llarg de tot el període d’escolaritat dels alumnes. Els Jocs Escolars a què fa esment el nostre petit amic, serà el primer dels que tindrà accés un cop cada curs, a més també podrà participar dels Jocs Nacionals Special Olímpics que s’organitzen cada quatre anys i que pretenen simular uns Jocs Olímpics.

Malgrat que aquí partim d’aquest fet puntual com són els Jocs Escolars, val a dir que assolir medalles en aquests campionats no és el nostre objectiu cabdal. Per a nosaltres és més important que cada un dels alumnes progressi i assoleixi millores en els seus aprenentatges, en les seves relacions socials i en el seu rendiment físic-esportiu sempre tenint en compte el punt on es troba quan iniciem la nostra intervenció educativa.

Com són les primeres passes d’aquests alumnes és el que tractarem de relatar en el que segueix.

COMPOSICIÓ DEL GRUP:

En Pere es va matricular a l’escola fa tres cursos provenint d’un grup de l’etapa d’Educació Infantil de l’escola del seu barri. Va entrar a formar part d’un grup-classe amb quatre alumnes més de característiques similars.

Encara recordo quan vaig començar a escola. Era petit, bé, de fet ENCARA SOC PETIT, malgrat que a ells se’ls ha ficat al cap que he crescut. Quina va ser la meva sorpresa, en aquesta escola hi ha havia nens com jo ! I a la classe i al pati érem molt pocs. A l’escola d’on venia, tan la classe com el pati, estaven plens de nens. A més no hi havia cap que s’assemblés a mi.  

 

Estem parlant d’una escola d’Educació Especial d’àmbit comarcal que acull alumnes amb necessitats educatives especials greus i permanents derivades d’una discapacitat psíquica des dels tres fins als divuit anys que en determinats casos presenten trastorns motrius, sensorials i de personalitat associats

A les escoles d’Educació Especial els grups d’alumnes acostumen a ser reduïts, en la nostra la mitjana és de 4/5 alumnes per aula. El criteri per formar els grups-classe és dual: per una banda, d’acord amb l’edat cronològica i, per l’altra, el nivell de competències. D’aquesta manera a l’escola podem trobar diversos grups d’una mateixa edat, però amb capacitats i nivell de competències diversos.

En el cas que ens ocupa, l’àrea d’educació física, aquesta norma també es compleix en gran part. Les agrupacions es fan també respectant l’edat, però en el que es refereix al nivell de competències, el criteri és sempre més ampli per tal de constituir grups generalment força més nombrosos (de 7-8 a10-12 alumnes). Aquests grups més nombrosos han de facilitar:

       – la interrelació entre alumnes de diferents característiques i capacitats

       – la utilització dels millors models per tal que la imitació dels mateixos pugui actuar com una estratègia d’ensenyament-aprenentatge.

       – la ajuda al company amb més dificultats i limitacions

       – la introducció de jocs en que la participació d’un nombre mínim de jugadors és cabdal per la seva realització.

En aquesta experiència de tres cursos emmarcada dins l’àrea d’Educació Física i a cavall de l’Etapa d’Educació Infantil i del Cicle Inicial de l’Etapa d’Educació Primària fem referència a un grup actualment (final del curs 2000/2001), composat per 9 alumnes: 7 nens i 2 nenes, d’edats compreses entre els 8 i 11 anys, i que al llarg d’aquests darrers cursos ha anat canviant en la seva composició:

                        – en Pere, en Vicenç i en Ramón amb síndrome de Down

                        – l’Albert amb síndrome de Noonan

                        -la Pilar, amb síndrome de Angelman

                        -la Rosa, amb plurideficència: paràlisi cerebral amb hemiparèsia espàstica del costat dret, sordesa pregona i important deficit visual

                        – el Mario i el Joan, amb autisme

                        – en Marcel, amb retard mental mig però sense un diagnòstic establert.

Val a dir que en l’àrea d’Educació Física des de sempre no tan sols cerquem un desenvolupament motriu dels alumnes sinó que per nosaltres és cabdal el seu desenvolupament psicològic i social, és a dir, un creixement de si mateix que l’ha de permetre una millor motricitat i una millora de la relació social amb els companys que l’envolten, amb els mestres i amb sí mateix i amb tot l’entorn. Tot això ha de conduir a un procés de desenvolupament el més harmònic possible de les diferents vessants de la persona humana considerant a aquesta com un tot.

CURS 1998-1999: EL CURS DE LES DESCOBERTES

Descripció del grup:

Tal com ja hem dit, aquest curs en Pere va passar a formar part d’un grup de cinc alumnes amb dos síndromes de Down més, un síndrome de Noonan i un autista. Tots ells nens, de 6 i 7 anys. A més d’en Pere en aquest grup també hi trobem un altre alumne nou a l’escola, el Vicenç.

El fet de ser un grup amb dos alumnes nous i amb l’objectiu de propiciar una millor integració tan al centre com a la dinàmica de la classe ens fa prendre la decisió de realitzar les activitats de Descoberta d’un Mateix en aquest petit grup, deixant la incorporació a aquestes classes d’alumnes d’altres grups per propers cursos.

Comencem amb dues sessions setmanals d’una hora aproximadament, que es desenvolupen al gimnàs.

Objectius:

            – Adquirir un coneixement ajustat del seu cos i les seves possibilitats i limitacions que els donin seguretat i els permetin crear una imatge positiva de si mateixos, tot afavorint la consciència de la pròpia identitat.

            – Conèixer les normes bàsiques i l’estructura de les sessions d’aquesta àrea.

            – Introduir les nocions bàsiques de temps i espai referides a la organització de les sessions i a la utilització de l’espai en que es desenvolupa l’activitat: el gimnàs

            – Conèixer els objectes propis de les activitats motrius (piques, aros, pilotes, matalassos, moduls d’escuma, teles, cordes, tacs de fusta, …) i les possibilitats que ofereixen.

            – Possibilitar la conscienciació i el control motriu voluntari.

            – Afavorir la socialització: potenciar les interrelacions entre els components del grup i la cooperació per assolir fites comunes, el respecte per les produccions i activitats dels altres i la iniciativa personal.

            – Orientar les possibles alteracions emocionals (inseguretats, pors, angoixes, afectes, alegries…)  i l’agressivitat, oferint-los alternatives i recursos que els facilitin la comunicació.

            – Afavorir el joc i les activitats lúdiques i la pròpia expressió

En resum bàsicament al llarg d’aquest curs els alumnes han de descobrir l’espai del gimnàs amb els objectes meravellosos que allà s’amaguen i uns companys i professors que l’hauran d’acompanyar en aquesta aventura que tan sols acaba de començar. Tot axò dins d’un espai de llibertat d’acció amb uns límits molt amplis que els hi han de donar seguretat.

Sempre partim d’uns objectius generals per a tots els alumnes del grup, que comporten una planificació general de les activitats bàsiques que tenim pensades realitzar. Ara bé, sempre hi ha un nivell d’exigència diferenciat segons les pròpies capacitats de cada alumne i amb les adaptacions pertinents i el més ajustades per cadascú.

Val a dir que dins d’aquests objectius, sempre fem una gran incidència en l’adquisició d’actituds com una de les parts més importants del currículum.

Metodologia i activitats:

 

El primer que aprenen els petits son les rutines del funcionament de les classes que en resum son:

– Pujar fins al gimnàs, que està al pis de dalt, de manera ordenada acompanyats amb els dos professors responsables.

– Entrar, seure’s i saludar, tot esperant el seu torn.

– Escoltar les indicacions dels professors, respecte al desenvolupament de la classe, el material proposat, les consignes, etc.

– Jugar (manipular els objectes, compartir, inventar,…) tot respectant les “consignes”: no fer ni fer-se mal, no trencar el material, no xutar.

– Participar en la recollida del material emprat.

– Estirar-se als matalassos, per descansar.

– Tornar ordenadament cap les aules.

Pensem que l’adquisició per part dels infants d’aquests hàbits de treball són fonamentals per tal de amb posterioritat poder posar l’èmfasi en la dificultat de la tasca que es proposa. D’aquesta manera es faciliten en la mesura del possible els elements externs que la envolten tractant que aquests siguin el més fixes possible. Cal pensar que ja tenen prou dificultats per tal que nosaltres n’afegim més. Aquest esquema de funcionament de la classe s’anirà repetint amb petites variants en funció de l’edat i el desenvolupament cognitiu de l’alumne al llarg de tota la seva escolaritat al centre.

Quan era més petit, les classes les fèiem al gimnàs, en deien Descoberta, sempre ho fèiem igual. Jo ho vaig descobrir tot molt aviat: calia entrar, seure’s, saludar, jugar, recollir i descansar; després un altre cop cap a l’aula.

 

Ens ajudem de la música per remarcar els diferents moments de la sessió:

– Els primers moments de presentació i salutacions es fan sense música.

– L’activitat principal de la sessió es realitza amb música, de forma preferent, ritmes i autors d’actualitat, que son les que prefereixen els petits.

– El moment de la recollida de material es fa sense música

– La relaxació amb música suau que convidi al repòs, i la sala només il·luminada amb la claror tamisada a través de les persianes.

 

Al tractar-se de nens de cinc a sis anys, les activitats són de tipus lúdic, en les quals l’objectiu fonamental és que es relacionin de la forma més ajustada possible, entre ells, amb els objectes, amb els adults i que es facin conscients de llurs possibilitats i limitacions tot prenent consciència dels riscos i adquirint conductes de socialització i control. Abans de reincorporar-se a les respectives aules i activitats reglades, practiquem un inici de relaxació amb l’objectiu que recobrin el seu ritme després de l’activitat sovint frenètica, que es desenvolupa al gimnàs.

El millor de tot era l’estona de joc, de l’armari sortien tot de coses fantàstiques que em deixaven per jugar. … Bé, … també havia de compartir-les i això no sempre em venia de gust, però era una de les normes que calia respectar, i així de mica en mica apareixien pilotes tovetes, teles suaus i de colors llampants, peces de construcció més grans que jo, globus, pals, que ells en diuen piques, matalassos per rebolcar-me, i els mestres, que també eren com de joguina perquè sempre estaven al meu costat i jo em podia enfilar a les seves cames, a l’espatlla o seure’m a la falda perquè em gronxessin.

També m’agradava molt que ells m’agafessin a coll i m’anaven d’allò més bé quan em feia algun cop o algun company em feia alguna barrabassada, aleshores m’abraçaven molt fort, m’eixugaven les llàgrimes i m’amanyagaven una bona estona. Jo, de vegades els enganyava i em feia el ploricó, però algun cop, encara no sé com, s’adonaven que feia comèdia i aleshores s’enfadaven una mica amb mi perquè deien que no em podia fer el nen petit.

Els dos professors que condueixen les sessions prenen diferents papers al llarg de les sessions: orientadors, animadors, facilitadors, organitzadors, de refugi. La major part de l’activitat es desenvolupa a nivell de terra, per tal de mostrar-se més propers a l’alçada dels alumnes, permeten el contacte corporal. Aquest rol va canviant a mesura que els alumnes van creixent. Valorem com a important el fet de ser dos professors i de sexe diferent. Permet en moltes ocasions exercir rols molt diferenciats dins de les sessions.

Es dóna molta llibertat d’actuació als alumnes ja que les pautes de treball són molt generals. Tan sols s’exigeix el compliment de l’esquema temporal de la sessió i algunes normes bàsiques com no obrir els armaris, no sortir del gimnàs, …

Al llarg de la sessions es fan intervencions tan a nivell individual com de petit grup per tal d’incidir en l’assoliment i la pràctica dels objectius proposats, cercant l’equilibri entre directivisme i espontaneitat. Es permet i alhora s’estimula l’experimentació espontània del material per tal d’afavorir el descobriment de les diferents possibilitats, es potencien les troballes i s’afavoreix la repetició de les activitats que els ajudaran a interioritzar la vivència. Es procura estimular la participació activa de l’alumne que resta aïllat de la resta del grup amb l’objectiu d’integrar-lo a la dinàmica del grup i de la sessió. S’aporten idees i materials per enriquir més les propostes sorgides de les activitats manipulatives i motrius aportades pels propis alumnes, incidint, sobre tot, en la realització d’activitats conjuntes.

Valoració del curs 1998-1999:

Si bé en un principi ens havíem plantejat que en una part de la sessió les activitats serien semi dirigides, amb ordres i imitació i deixar una part d’activitat lliure, per observar millor el treball i les relacions espontànies dels alumnes, no va estar així, i el curs es va desenvolupar, d’una manera natural, cap a un treball més lliure, basat en el joc, on els alumnes manipulaven i exploraven el material, alhora que descobrien llurs possibilitats i els professors hem aprofitat el que ells platejaven de forma espontània i així conduir-los cap els objectius que prèviament teníem plantejats.

La veritat és que aviat vaig veure el que volien de mi i com que jo el que volia era jugar m’acostava a un dels profes i els deia on tenia el cap, el nas, la boca, els ulls, les orelles i tot allò que em demanaven i així ja em podia posar a jugar amb els meus amics.

Malgrat que la llibertat d’actuació pot fer pensar en alguns moments que els alumnes no milloren per una manca de planificació més acurada d’objectius, observem un progrés important en la comunicació entre ells i amb els professors, la utilització adient del material que es presenta en les diferents sessions, i sobre tot, en l’execució de les instruccions tan individuals com col·lectives que donem, fet aquest que al principi de curs podia semblar una missió impossible.

En general, no s’han produït massa diferències d’acceptació o rebuig amb els diferents materials emprats, i tan sols en comptades ocasions han fet demanda d’algun material o objectes específic. El que aprenguin a donar-li a cada objecte el significat i l’ús adequat és una tasca que requereix un cert temps.

Podem considerar que la major part del grup ha assolit un bon coneixement del seu esquema corporal, el que ens permetrà en propers cursos inciar el treball d’altres conceptes.

Possiblement, a hores d’ara, el grup ja està preparat per avançar cap a propostes de treball més dirigides així com per obrir-se a nous companys i noves experiències el proper curs.

 

 CURS 1999-2000: LA ROTLLANA SALVADORA

Descripció del grup:

El grup es va ampliar a nou alumnes amb edats compreses entre 7 i 11 anys. Al nucli inicial s’afegeixen dos nens i dues nenes. Un altre nen autista de 8 anys, una nena amb la síndrome de Angelman de 10 anys i els altres dos infants sense una etiologia específica, de 8 i 11 anys respectivament. L’alumna de 11 anys, l’Emma, malgrat que camina ho fa molt lentament i amb molta inseguretat, sobre tot, quan hi ha obstacles al seu voltant o elements que es mouen, que ella no pot controlar.

Els alumnes que s’incorporen no son nous a l’escola, els cursos anteriors han seguit, encara que amb més dificultats, un treball paral·lel. De fet són més grans, però amb un nivell de competències inferior. L’objectiu que cerquem al incloure’ls en aquest grup és que disposin de models a imitar que els ajudin en el seu procés d’aprenentatge.

Objectius:

 

            – Prendre consciència de la pròpia situació motriu a l’espai i en el temps.

            – Reconèixer i discriminar les qualitats perceptibles dels materials que es manipulen al gimnàs: colors, formes, grandàries, posicions, qualitats sonores, …

            – Imitar les postures i els moviments del mestre.

            – Utilitzar i millorar les habilitats i destreses bàsiques següents: marxa, reptació, quadropèdia, gateig, croqueta, pujar i baixar escales, equilibri.

            – Desplaçar-se per sobre de diferents materials i recorreguts establerts tot controlant l’equilibri i vencent la por a les alçades.

            – Iniciar-se en el control de la inhibició voluntària del moviment.

            – Ampliar les formes de comunicació expressives i de relació amb els companys del grup i amb els mestres.

            – Fruir de les activitats i reptes físics que els hi proposem.

            – Iniciar-se en els hàbits d’higiene de pràctica permanent: rentar-se les mans abans d’incorporar-se a l’aula o el menjador, ser conscients que els dies d’educació física porten una roba diferent.

Metodologia i activitats:

 

A raó de la valoració de final de curs, en aquest curs tenim l’objectiu d’introduir una metodologia més dirigida, en que un cop al gimnàs i realitzades les salutacions inicials, la primera part de la sessió la dedicarem a l’execució de les activitats preparades, deixant una segona part per activitats i joc lliure.

Al principi de curs aquesta intenció inicial topa amb moltes dificultats. Els alumnes no ens entenen i volen continuar amb l’esquema que tan bé havien adquirit el curs passat. Segurament, per una banda, nosaltres no som capaços d’explicar-nos prou bé, i per l’altra, no trobem les estratègies adients per introduir aquest canvi.

Després d’algunes provatures amb resultat incert, quan fem la valoració de final de primer trimestre i abans d’iniciar el segon trobem el desllorigador. Es tracta d’ampliar la rutina que ja tenen apresa. Si el curs passat varen ser capaços d’aprendre a pujar al gimnàs amb un cert ordre, entrar i seure, esperar a rebre la salutació de forma individual i a esperar que sortis el material de l’armari abans de posar-se a jugar, ara en aquest punt de la rutina ens calia introduir un nou element que permetés avançar en l’objectiu d’augmentar els moments dirigits en les activitats de la classe. Aquest element gairebé miraculós serà la rotllana.

Un dia, després de saludar com sempre, ens van obligar a seure en rotllana. Era això el que volien! Mira que els ha arribat a costar explicar aquesta cosa tan senzilla. I asseguts en rotllana teníem una pilota, a vegades, gran, a vegades petita, a vegades d’un color, a vegades d’un altre. El que tenia la pilota deia el nom d’un nen o nena i li passava la pilota. Fins i tot, els que parlaven malament ho feien força bé. Encara ara m’agrada jugar a aquest joc.

 

Quan introduim la rotllana, ràpidament alguns alumnes ho incorporen a la seva rutina i només amb uns pocs hi cal una certa insistència, i fins i tot, ajuda física. Amb poc temps serà una activitat que gairebé tots incorporaran al seu repertori de conducta.

La rotllana que sempre comença amb l’activitat de passar-se la pilota, tot dient el nom del company a qui li volen passar, ens permet introduir moltes activitats dirigides. A mesura que passen les sessions, podem estar més temps asseguts en rotllana, realitzant aquestes noves activitats que ens permeten introduir nous conceptes i noves formes d’utilitzar el material.

Aprofitem les activitats més lliures per introduir el treball de les habilitats i destreses bàsiques (reptació, quadropèdia, gateig, croqueta, equilibri) tot aprofitant les pròpies iniciatives dels alumnes o incitant-los a imitar als mestres, tot plantejant reptes. Al mateix temps i ajudats de nou amb la música introduim el joc de les estatues.

Alguns alumnes aprofiten aquesta part de la sessió per dedicar-se a activitats que podriem qualificar d’obsessives com mirar-se al mirall, amagar-se sota els matalassos o dins de l’armari o del plinthon o jugar només amb un tipus de material, constantment el mateix. Sense establir cap mena de prohibicions procurem reconduir aquestes conductes cap a altres activitats més adaptades a la situació, ofertant alternatives més engrascadores que promoguin actituds comunicatives i de relació amb la resta de companys.

 

És també en aquests moments que apareixen els conflictes i les conductes agressives que també cal reconduir. I també són els moments que s’aprofiten per tal d’integrar en la dinàmica del grup els alumnes amb més problemes de relació, ja sigui pels seus trets psicopatològics, com pel fet de patir un major grau de disminució psíquica.

Fruït de la valoració positiva del segon trimestre al llarg del tercer trimestre, comencem a realitzar alguna sessió a la pista, si bé de forma un tant esporàdica, per tal d’introduir l’espai on realitzarem la major part del treball del proper curs. Tot mantenint el caire lúdic de les propostes, les poques sessions que realitzem a la pista ens serveixen per provar les activitats que més endavant seran l’eix de les sessions: la iniciació a les curses.

 

Quan va fer bon temps vam començar a sortir a la pista: què gran! gairebé no gosava moure’m del costat dels profes i fèiem una pinya apretada amb els companys.

 

Valoració curs 1999-2000:

A part del tema de la rotllana salvadora, aquest curs el podríem definir com el dels grans jocs salvatges, amb gran desplegament de construccions i enderrocs amb els mòduls d’escuma, amb la utilització de molt material escampat per tot l’espai, etc.  El fet de ser un grup molt més nombròs ha afavorit aquest tipus d’activitats, i també ha ajudat a l’aflorament dels conflictes, a vegades amb algun punt d’agressivitat. Aquestes situacions conflictives ens han obligat a cercar solucions. El primer és sempre no intervenir a l’espera de que ells mateixos resolguin el problema per si mateixos. En un segon moment cerquem la mediació “pacífica”, però en moltes ocasions s’han de resoldre fent valer l’autoritat o interrompent l’activitat per evitar un excessiu descontrol i reconduir alguna situació per mor que ningú no acabi prenent mal.

Val a dir que sortosament mai no hem hagut de lamentar cap incident, i que, fins i tot, en algun moment que vist des de fora ha pogut donar sensació de extremadament caòtica, els conflictes no han anat més enllà de petits problemes.

Però evidentment no tot han estat conflictes, tots plegats (professors i alumnes) hem compartit moltes estones de joc i de gaudi.

Observem una millora evident en tots els alumnes del grup en el desenvolupament de les habilitats i destreses bàsiques que ens havíem proposat treballar, així com en el reconeixement i discriminació de les qualitats perceptibles dels diferents materials utilitzats. El progrés tan en el seguiment d’ordres com en la imitació de les postures proposades pels mestres també ha estat evident.

Dels quatre alumnes que s’han incorporat de nou aquest curs al grup, dos d’ells,la Pilari el Marcel, s’han integrat ràpidament a la dinàmica del grup, mentre que els altres dos han restat més al marge. Dels alumnes autistes i del seu procés dins del grup en parlarem més endavant en un apartat específic. L’Emma s’ho ha passat d’allò més bé tot mirant encuriosida l’activitat frenètica dels seus companys, però les seves possibilitats de participació quedaven molt reduïdes per la dinàmica que generada el pròpia grup i que en molts moments podia resultar fins i tot perillosa per la seva integritat física donada la seva inseguretat de moviments. Val a dir que els companys la tenien en compte i l’anaven a cercar per jugar i participar en els diferents jocs, però aquesta moltes vegades no ho podia fer per la por que li produia observar tan moviment al seu voltant. Aleshores preferia restar asseguda i simplement mirar el que feien els altres.

Pel proper curs ens proposem mantenir el grup, a excepció de l’Emma per qui cercarem un grup més tranquil amb activitats més adients a les seves possibilitats motrius. La línia encetada el tercer trimestre amb més treball a la pista i amb augment del nombre d’activitats més dirigides ens sembla el camí a seguir.

CURS 2000-2001: COMENCEM A SER GRANS

Descripció del grup:

El grup només experimenta una modificació amb la incorporació en el lloc de l’Emma d’una alumna amb plurideficiència (paràlisi cerebral amb hemiparèsia espàstica del costat dret, sordesa pregona i important deficit visual) que si bé no és nova a l’escola i ja ha estat alumna nostra en l’àrea de Descoberta, no ho ha fet amb aquest grup. Amb la incorporació dela Rosaen aquest grup que ja està força consolidat, cerquem que els seus nous companys actuin com a models de comportament.

Al mateix temps hem considerat diverses estratègies per tal d’afavorir tant la seva comprensió d’ordres i de la situació en general de les diferents sessions, com la relació amb els professors i amb els companys. Entre d’altres aspectes incorporem les instruccions més bàsiques en llenguatge signat cercant consignes breus i el més senzilles possibles per tal que les pugui incorporar al seu repertori. També ens assegurem d’oferir-li el referent d’una companya (la Pilar) amb la qual manté molt bona relació.

Objectius:

            – Interpretar les nocions de relació espacial que s’estableixen entre el propi cos, els objectes, l’espai exterior i la resta de companys: dins-fora, junts-separats, a prop-lluny, sota-sobre, als costat de, al voltant de, …

            – Orientar-se en un nou espai com és la pista poliesportiva, tot aprenent els nous hàbits de treball que se’n deriven.

            – Realitzar diferents tipus de marxa i de carrera controlant voluntàriament l’inici i l’acabament dels desplaçaments.

            – Respondre ràpidament als estímuls que es donen al començament d’una cursa i reconèixer el final de la mateixa.

            – Cercar estratègies per tal d’assolir amb èxit el transport de diferent material tan de forma com de mida.

            – Mantenir l’equilibri estàtic en diferents postures amb ajut si és necessari, i practicar exercicis d’equilibri dinàmic a diferents alçades i superficies de recolçament.

            – Enfilar-se a diferents aparells, tot vencent la por, i gaudint de les pròpies conquestes.

            – Experimentar la realització de diversos tipus de llançament de pilotes, pes, soft-ball, …

            – Executar els moviments necessaris que han d’arribar a permetre el control i la precisió en el bot de la pilota i la realització autònoma de tombarelles.

            – Interpretar les intencions comunicatives de l’altri.

            – Iniciar-se en jocs molts senzills (el gat i la rata, buscar casa, imitar al cavaller, tots junts a …) amb una o dues normes, tot experimentant el joc com a objecte de plaer i recreació.

            – Aplicar hàbits higiènics de pràctica permanent: canviar-se de roba abans de les activitats, rentar-se les mans, …

            – Respectar amb ordre el torn de la realització dels exercicis.

Al final del tercer trimestre pretenem que aquests alumnes participin en les Jocs Escolars en concret, les proves de curses de velocitat i de llançament.

 

Metodologia i activitats:

En aquest curs gairebé desapareixen els moments de classe dedicats a activitats i joc lliure, i pràcticament tot el temps de les sessions serà dirigit pels professors donant poques oportunitats a la lliure expressió. Aquests només es mantindrant en algunes sessions al gimnàs del primer trimestre dins de les activitats de treball de nocions de relació espaial, i cap a final de curs, per poder fer observacions de com evolucionen els alumnes en prendre iniciativa, organitzar la pròpia activitat, relacionar-se i comunicar-se amb l’altri, etc.

La participació a final de curs en els jocs escolars ens obliga a passar de l’espai petit i protegit que és el gimnàs a l’espai gran i obert que suposa la pista poliesportiva a l’aire lliure. Era necessari portar la estructuració del temps de la sessió al gimnàs a un nou lloc: la pista.

Al primer trimestre alternem les classes en els dos espais mencionats i ja al llarg del segon i tercer trimestre la major part de les classes s’han desenvolupat a la pista. Les activitats de caire més esportiu, així com les habilitats coordinatives bàsiques, i els jocs que després els mateixos alumnes hauran d’acabar d’incorporar a l’esbarjo els realitzem a la pista. Només tornem a treballar al gimnàs per activitats (circuïts d’equilibri, enfilar-se a aparells, ….) que requereixen de més material o de material molt específic, o quan les condicions metereològiques (pluja o un fort sol) ens obliguen.

Per tal que la participació als Jocs Escolars no representi un element absolutament nou, al llarg del curs fem dues sortides a les Pistes Municipals d’Atletisme conjuntament amb d’altres companys de l’escola d’altres grups, més grans i més avesats a aquestes activitats. Aquest esquema de treball que és habitual des d’anteriors cursos i amb diferents grups d’alumnes, és força positiu donat que facilita la incorporació dels debutants de manera que els alumnes amb més experiència actuen de model.

En aquest altre espai les rutines de treball canvien. Un cop arribats a la pista poliesportiva i després de seure’s i saludar, el treball ja no s’inicia seient-se en rotllana, sinó que la posició inicial és situats a sobre d’una de les línies del camp (sempre la mateixa, evidentment) esperant la indicació de: preparats, llestos, ja!, que els nens incorporen sense dificultat.

A partir d’aquell moment, els jocs al gimnàs només es van repetir els dies que plovia o feia molta calor, però el pati també era prou divertit perquè vàrem aprendre a fer curses, saltar, jugar al gat i la rata, ens van deixar pilotes de les de veritat i fins i tot, algun dels dies que el profe estava de bones vàrem començar a fer alguna cistella com els ganàpies de l’escola. A vegades, fins i tot, treien els matalassos del gimnàs i fèiem tombarelles.

Jo no m’ho pensava pas que tot això aniria d’aquesta manera, és més, cada cop que em tocava classe d’educació física, el que més m’agradava era pensar que passaria una estona jugant amb els meus companys, que de debó és el que més m’agrada, però no sempre ha estat així, malgrat que si ho penso bé, gairebé sempre m’he divertit i a més també és força xulo notar com cada cop corro més i més de pressa i que quan llenço la bola, que els profes diuen que s’ha de dir pes, m’agrada veure com la puc enviar ben lluny.

 

Així com en el gimnàs després de recollir el material ens estirem als matalassos per descansar i poder tornar a la calma abans de retornar a la classe, a la pista un cop recollit el material, s’asseuen al mateix lloc on hem començat la classe i un cop tots asseguts, anem en ordre cap el menjador després de rentar-se les mans, i posar-se la bata.

La iniciació a les curses és un procés llarg. La dificultat que tenen per captar conceptes nous, ens obliga a introduir-ho com l’adquisició d’una nova rutina motriu.

Al principi els alumnes fan recorreguts molt curts, uns10 metres. Cadascú té assenyalat el seu lloc de sortida i d’arribada amb un aro. Primer de tot, ensenyem de forma individual i amb ajuda, si cal, el que han de fer: sortir caminant de l’aro quan es dona l’ordre per arribar sense aturar-se fins a l’altre aro. Els altres han d’esperar el seu torn, i aquesta, a vegades, és una tasca més feixuga que el propi fet d’iniciar-los en les curses. Sempre és més dificil tenir-los quiets esperant, que realitzant alguna mena d’activitat.

Utilitzant l’elogi quan ho fan bé aconsenguim a poc a poc que vagin aprenent. Amb posterioritat i de manera progresiva introduim noves variables: ja no ho fan sols, ja no tan sols s’ha de caminar, també s’ha de caminar enrera o transportant un objecte alhora, tot cercant formes lúdiques de treball, fins arribar al moment en que el que cal és córrer i córrer tots a l’hora i els més ràpid possible, la desaparició dels aros com a punt de referència, i la seva substitució per les línies de diferents colors que estan dibuixades a la pista, i la distància a córrer es va allargant fins arribar als40 metres, tota la llargada de la pista.

Quin embolic al començament! Uns corríem, altres no sortiem de l’aro, el meu amic Vicenç sempre sortia el primer i també era el primer en arribar a l’aro. Fins i tot semblava que ell sí que sabia el que calia fer. De vegades em feia molta ràbia i aleshores m’asseia a terra força empipat i jugava amb l’aro.

Ara ja ho faig gairebé tant bé com el meu amic que sempre acostuma a arribar primer, però és que hi ha dies que les coses no em surten tant bé i a les hores també m’esbronquen, diuen que ho puc fer millor, que només penso en jugar i que no m’esforço prou. Jo em penso que no és veritat i tampoc no els entenc del tot, però m’estimo més que estiguin contents.

La major part d’habilitats i destreses bàsiques (llançament de pilotes, pes, botar la pilota, execució de tombarelles) segueixen un procés similar a la introducció de les curses amb uns primers moments de tasca molt individualitzada fins arribar a activitats més grupals un cop han consolidat els aprenentatges.

En les sessions s’alternen aquest tipus d’activitats amb propostes d’exercicis més lúdics i de descobriment, com diferents maneres de transportar un material d’un lloc a un altres, introducció als diferents jocs, etc. que permeten als alumnes experimentar altres activitats motrius.

Valoració curs 2000-2001:

Si deixem de banda el primer trimestre que va ser força caòtic (gairebé sempre els primers trimestres, sobre tot, quan es pretén introduir canvis resulten una mica caòtics), les classes han seguit un ritme ascendent.

Malgrat els primers intents de curses en què quan teníem la fila formada ja ni ens recordàvem de la consigna que havíem donat, o les enrabiades, a vegades de nen petit de l’Albert o la tossuderia en no botar la pilota del Pere, el cert és que el canvi del gimnàs per la pista ha estat positiva i se’ls ha notat que es feien grans. Cada cop treballen més i a un millor ritme, i semblen més capaços d’assimilar nous aprenentatges amb més facilitat. El que aprenen fa coixí en els seus coneixements i facilita la construcció de nous aprenentatges motrius.

Al mateix temps, val a dir que sense realitzar un treball específic es produeix tot un desenvolupament de les capacitats condicionants: velocitat, resistència davant d’un esforç físic continuat, força, així com, el manteniment d’una capacitat en disminució com és la flexibilitat.

A part de l’evident progrés en les activitats més esportives (còrrer, llançar, fer tombarelles, …) han assolit un alt nivell d’autonomia en les diferents activitats que realitzem. Aquest curs ha minvat de manera considerable l’aparició de conflictes, i han establert entre ells unes relacions més madures.

És possible que el fet d’organitzar unes sessions molt més dirigides per part dels mestres hagi ajudat a baixar el nivell de conflictivitat. Ara bé per aquesta mateixa raó hem observat que en els primers mesos del curs es produia una manca d’iniciativa quans els proposàvem una estona de joc lliure. Semblava que no sabien jugar sols i que necessitaven de la constant participació i ordres dels mestres. Cap a final del curs, ja més madurs, han tornat a ser capaços de jugar sols i organitzar-se quan aquesta era la proposta.

Al llarg de curs també han incorporat al seu repertori de treball la capacitat de respectar el torn per realitzar l’aprenentatge de les activitats que així ho requereixen.

El grup s’ha anat compactant amb una bona relació i dinàmica entre ells. Podríem considerar que a excepció feta dels alumnes autistes tenen una certa consciència de grup. La nova alumna,la Rosa, s’ha incorporat sense problemes i, fins i tot, alguns dels alumnes de la resta del grup reconeixen i utilitzen alguns dels signes.

Encara els hi resta molt per progressar en l’habilitat motriu de botar la pilota si exceptuem en Pere que bota la pilota amb gran domini. Malgrat que és una activitat que els engresca molt sempre resulta de dificil aprenentatge per la gran coordinació motriu que exigeix dels alumnes.

Un altre dels objectius en els que es presenten dificultats d’assimilació, són els jocs, fins i tot en els més senzills. Gaudeixen dels mateixos però moltes vegades no entenen que han de fer, en definitiva tenen problemes per tal de jugar amb regles.

El proper curs sense oblidar el treball iniciat en les habilitats i destreses motrius que tan bon resultat ha donat, i tot insistint, en la millora de la coordinació motriu, introduint els salts com una de les activitats principals, caldrà fer una major incidència en la comprensió de les regles dels jocs, tot proposant aquests com la part central de les sessions, i utilitzant-los al mateix temps per anar millorant altres aspectes. (habilitats, condició física, ….), és a dir, pensar amb el joc com introductor de normes i regles i com a forma d’entrenament i pràctica de les altres habilitats.

ELS ALUMNES AMB AUTISME

 Mereix una menció a part explicitar l’evolució dels alumnes amb greus problemes de psicosi o autisme i la seva participació en el treball amb aquest grup d’Educació Física.

Com ja hem apuntat, en el grup a que ens hem referit s’hi troben dos alumnes d’aquestes especials característiques. Malgrat tenir el mateix diagnòstic són dos alumnes ben diferents. Com la resta de persones, manifesten diferències de personalitat.

Per les seves pròpies característiques aquests alumnes estableixen poca interrelació amb l’entorn i amb les persones que els envolten. Prefereixen matenir-se al marge del que es fa, no participant del treball que es realitza amb el grup. Val a dir que amb alguna diferència tots dos manifesten un nivell més que acceptable en quan a habilitats motrius. Aquesta acostuma a ser una característica general d’aquesta tipologia d’alumnes.

Són alumnes que no parlen, simplement emeten alguns sons, alguns d’ells significatius. Tenen poca intencionalitat comunicativa. El que fan algunes vegades és cercar a l’adult, agafant-lo de la ma, per tal que els resolgui algun problema o algun desig que se’ls pugui presentar i no puguin resoldre per si mateixos. Suposa una fita treure’ls del seu mutisme i de la seva incomunicació.

Ambdós alumnes, mentre la resta del grup realitza les activitats proposades, acostumen a manipular materials molt concrets i específics, sovint de forma obsessiva, fent molt poc cas dels altres. Malgrat procurar que utilitzin diferents estris, la tendència és a no variar de materials i a fer-ne un ús ritualitzat, repetitiu i poc significatiu i útil per la resta del grup.

M’agrada jugar amb els aros verds, portar-los d’un lloc a l’altre, acumular-los, agafar-los, fer-los rodar. … A vegades, no se per què no hi ha aros verds, i els busco desesperadament per tot el gimnàs. On estan ? Estic convençut que estan amagats a l’armari, però no me’l deixen obrir. Seran malparits. Si no tinc els aros verds, jugaré amb els blaus que són els que més s’assemblen.

 

Malgrat no parlar, el Mario es comunica de manera molt elemental utilitzant algun signe. Té tendència a la passivitat, a estar estirat sense fer res. Acostuma a mostrar-se tranquil. Normalment no s’empipa per res, ni tan sols, quan li amaguem un dels seus objectes preferits (els aros verds). Encara menys manifesta cap tipus d’actitud violenta.

En Joan acostuma a estar en un dels quatre racons del gimnàs sense res o rodejat d’objectes que d’alguna manera podriem dir que simulen una muralla. Des d’allà alguns cops sembla observar amb certa atenció el que fan la resta d’alumnes.

M’agrada està sol i tranquil en el meu racó, pensant en les meves coses o simplement sense fer res i mirant de tan en tan les coses rares que fan aquests humans tant grans, com petits que no paren quiets en un lloc. Ara cap aquí, ara cap allà.A vegades, no sé perquè venen allà al meu racó i aleshores xisclo perque em deixin estar. He descobert que xisclant, esgarrapant i mossegant a vegades aconsegueixo el que vull.

 

Moltes vegades quan hom s’acosta al seu racó envaint el seu espai vital, en Joan canvia de racó o agredeix a l’invasor. Amb el temps aquests rampells d’agressivitat s’han donat més sovint i sense una explicació clara,  en especial quan se’l contraria: xiscla, surt corrent i agredeix amb mossegades i esgarrapades de forma ràpida i descontrolada, a qui troba en el seu camí, en especial els companys més petits.

La seva incorporació d’aquests alumnes dins d’aquest grup té com objectiu fonamental i gairebé únic tractar que estableixin algun tipus de vinculació i relació amb els companys amb els que també comparteixen activitats en l’aula i en l’esbarjo. Tots els objectius més vinculats a les habilitats i destreses físiques no tenen sentit per ells, si no solventem primer de tot aquest problema de relació i d’incomunicació.

En tot moment som conscients que la fita que ens proposem presenta serioses dificultats, però tampoc no ens sembla adient marginar-los d’entrada, i això tant per ells com per la resta de companys que també cal que aprenguin a tenir-los en compte.

Aprofitem els moments de les activitats més lliures per apropar-nos a ells i portar-los cap els llocs on la resta dels companys estan realitzant activitats, tot proposant-los la manipulació d’altres materials. En les activitats més dirigides procurem la seva incorporació sempre al costat d’algu de nosaltres, sempre i quan no mostrin una gran resistència o rebuig a l’activitat. Evidentment no sempre aconseguim l’éxit i si en tenim acostuma a ser per curts períodes de temps. No sembla convenient perllongar aquestes estones de participació en les activitats del grup més enllà del seu propi grau de tolerància a les mateixes.

La nostra actitud sempre és de fermesa i afecte. Amb aquesta tipologia d’alumnes els petits passos endavant solen venir de la relació que l’adult pot establir amb ells i que no es produeix sempre amb tothom. Cal aprofitar qualsevol indici de preferència vers un o altre adult per tractar de generalitzar auqesta relació positiva, però tot i així sempre cal que l’adult de referència romangui el més a prop possible del nen, que per altra banda absorbeix tota l’atenció.

La seva participació en les activitats ha estat força diferent en els dos alumnes, encara que l’evolució en la pertinença al grup ha estat pràcticament la mateixa.

De sempre en Mario s’ha mostrat més participatiu, però el resultat final ha estat malauradament el mateix en ambdós casos, els companys els han anat ignorant i només s’ha mantingut el lligam amb el grup mitjançant l’actuació de l’adult.

També ha evolucionat la seva relació amb els adults: mentre que el Mario sembla acceptar millor la figura femenina i que sovint se li acosta quan té algun problema, per cercar mimos o interessar-se per les polseres, en Joan ha anat prestant més atenció a la figura masculina fins el punt que cap al final de curs només semblava atendre les seves indicacions, ignorant per complert a l’altra adult.

Els companys que alguna vegada l’havien requerit per jugar, han deixat de tenir-lo en compte i només s’adreçen a ell per tractar de fer-lo callar quan es posa a xisclar.

A mesura que les activitats són més dirigides i que una part estigui basada en la consecució d’un treball d’equip, fa que cada cop quedin més allunyats de cap possibilitat d’incorporar-los a les classes. Tampoc no ens sembla del tot convenient mantenir-los apartats del grup perquè reforcem la seva tendència natural a l’aïllament, però és evident que forçar les relacions mai no resulta una estratègia aconsellable.

D’altra banda, tampoc no podem condicionar la dinàmica del grup que evoluciona de forma natural i positiva i en el que també hi ha nens que necesiten d’una atenció més específica per tal que puguin seguir el ritme de la resta. És evident que això comporta un dilema a l’hora de prendre decisions de com afrontar la intervenció educativa amb aquests alumnes.

Arribats a aquest punt pel proper curs ens plantegem mantenir aquests dos alumnes dins del grup tot incorporant una persona responsable (l’adult de referència) d’aquests dos alumnes amb la condició que mantingui una bona relació amb ells. La seva tasca seria la de romandre a prop seu i anar-los introduint de forma paulatina a alguna de les activitats respectant el seu ritme i interesos, mantenint un nivell d’exigència adeqüat i en cas d’extrema necesitat els podrien apartar del grup i adreçar-los cap a altres activitats. Cal tenir en compte el que ja hem mencionat: els moments d’atenció són curts i en activitats molt concretes i resulta del tot contraproduent voler forçar les situacions. D’aquesta manera el grup podria seguir evolucionant i evitariem la segregació.

EL PAPER DELS EDUCADORS:

En aquesta experència, el nostre paper com a educadors evoluciona al llarg d’aquests primers cursos en que atenem els alumnes segons evoluciona el plantejament de les classes. En un principi, com hem pogut veure són bàsicament lúdiques i lliures, aleshores el nostre rol s’assemblaria, per descomptat salvant les diferències, al d’uns pares i companys simbòlics que escolten i afavoreixen el joc, per a mesura que avancem cap a propostes més dirigides, abandonem aquest rol protector i incorporem més el de mestre.

Si ho haguéssim d’il·lustrar d’una manera gràfica, podríem dir que en un principi, en la nostra actuació sovinteja el treball per terra a l’alçada dels alumnes, i que a mesura que els nens van madurant i adquirint una personalitat pròpia, ens anem posant d’empeus fins a adquirir la figura de l’adult que representa la llei i la seguretat.

Al primer curs i en part del segon, posem especial atenció a la metodologia, que presentant les activitats en forma de joc, permet l’experimentació espontània del material, la repetició de les activitats que els facilitin la interiorització de les vivències tot afavorint la verbalització de les activitats i les estones de descans.

És un treball que afavoreix l’espontaneïtat, tot facilitant i ajudant a que organitzin jocs abans d’oferir jocs reglats, facilita situacions i moments en que puguin organitzar-se les seves activitats per si mateixos i augmenta la capacitat per acceptar normes. Partim de poques normes (la pròpia organització de la sessió) fins a arribar a unes sessions plenament reglades i amb poc espai per la improvisació.

Es tracta d’un procés que des de l’activitat lliure inicial amb poca directivitat ens conduirà a un directivisme cada cop més evident, des de les activitats lúdiques arribarem a activitats amb més exigència i on posarem l’èmfasi en l’execució i en el rendiment.

Aquesta metodologia inicial, basada en l’espontaneïtat dels alumnes i en la lliure expressió d’experiències sensorials i motrius l’aprofitem per afavorir les relacions socials entre ells. És una forma de treballar, que per si mateixa genera situacions de conflicte, bé perquè es disputen un objecte, un determinat lloc del gimnàs, o, fins i tot, el mateix adult. Aleshores, correspon exercir un control flexible basat en els principis, el més equilibrats possible, d’autoritat i d’afecte. Només així es pot participar en les situacions que ho necessitin i abstenir-se en les altres.

Un cop aconseguit que el grup comenci a prendre una certa consciència de grup, així com, l’adquisició de les rutines bàsiques de les sessions, és més senzill tan la incorporació de nous alumnes al grup, com la introducció d’altres canvis. D’aquesta manera, al llarg dels tres cursos ens hem pogut permetre modificar l’estructura del grup i de les sessions sense que s’hagin produït situacions traumàtiques.

Un altre dels factors que també faciliten la incorporació de nous elements, és que els nens no sentin que l’entrada d’un nou company, suposi la pèrdua de l’afecte dels adults vers ells. Cada un d’ells, en especial en els primers cursos, ha de sentir que és molt important, i d’alguna manera l’únic.

Han de notar que en tot moment els estas mirant, no amb una mirada recriminatòria, sinó que estàs amb ells, que els veus i participes de les seves conquestes i els seus jocs o dificultats, que sempre estàs allà quan es troben amb un entrebanc o tenen un problema més o menys real, però que no saben com resoldre. Ara bé s’ha d’anar molt en compte en no crear dependència. Una cosa és establir lligams positius i una altra el fer-nos imprescindibles. Hem de tenir clar que si bé fem de “papàs i mamàs” no ho som, i tampoc els nens ens han de confondre.

Aquests alumnes no acostumen a tenir facilitat en verbalitzar les seves sensacions: pors, angoixes… De vegades tampoc no saben distingir si estan cansats o es troben malament, si estan contents o enfadats. Hem de ser els adults els qui posem paraules i donem sentit a totes aquestes sensacions ajudant-los a la seva identificació, tot i que de vegades es fa difícil encertar la idea que ells en tenen i no s’acontenten amb les explicacions que intentem donar-los.

Hem d’estar molt atents a qualsevol manifestació i anar posant les paraules que els ajudin a moldejar i diferenciar els seus estats d’ànim, mediar en els conflictes tenint molta cura de no prendre partit, ajudar-los a que siguin ells mateixos els que aprenguin a superar les dificultats, acompanyar-los en la descoberta dels materials, donar sentit a les seves produccions, sense tancar-se a les seves propostes i creacions, tot creant el sentit de pertinença al grup. En qualsevol cas, l’expressió verbal de l’educador serveix de guia en el moment de plantejar l’activitat i al llarg de la mateixa i actua com un regulador de l’activitat que amb el temps el nen ha d’interioritzar.

Tambè considerem de vital importància donar temps pel descobriment individual de les possibilitats del material i de les activitats, permetent la repetició de les activitats que els ajudaran a progressar, i identificant aquelles que no ajuden al progrés de l’alumne, i que per tant, és millor evitar la seva repetició.

Hem observat que donar un excés de temps en la realització dels exercicis proposats, acostuma a conduir a la mala execució. Hi ha sempre un temps òptim que un cop sobrepassat no ajuda a progressar. Els educadors hem d’estar atents per reconèixer quan s’arribat a aquest llindar i proposar un canvi d’activitats abans d’entrar en un procés d’errades.

L’actitud ha de ser en tot moment de facilitar als nens les situacions i moments per a organitzar-se en la seva activitat tot creant una relació personalitzada amb ells per així poder mantenir un nivell d’exigència adeqüada al grup ja que en el nostre cas, malgrat l’atenció i el treball individualitzat, un dels objectius d’aquesta àrea és que treballin tots, i tots a l’hora, sense tenir que esperar torns.

El mestre necessita tenir molt clar el que cerca en cada sessió i tenir un esquema bàsic de la mateixa, però alhora ha de ser el suficient flexible per tal d’adaptar-se al que es pot produir al llarg de la classe i tot i mantenir els objectius ser capaç de canviar les activitats proposades i donar-li la volta al que els alumnes proposen amb les seves accions i manipulacions sobre els objectes, l’espai i les persones.

En definitiva,  hem d’atendre a tots els alumnes de forma diferent perquè tenen necessitats diferents, però també atendre’ls a tots de manera igual amb la mateixa intensitat, per tal que cada un dels alumnes sorti reforçat de cada sessió, amb el íntim convenciment d’haver gaudit, d’haver aprés i amb ganes de tornar a una nova sessió d’educació física.

A TALL DE CONCLUSIÓ

Si l’objectiu principal haguera estat la participació als Jocs podríem afirmar que els alumnes han superat el curs amb bona nota, considerant que hi han participat 7 dels nou alumnes del grup i el nombre de medalles i les marques assolides.

Però tot i la importància de l’esdeveniment esportiu el que mereix la valoració més positiva és la evolució dels alumnes com a individus. Malgrat que el nostre amic Pere no ho vol reconèixer, els nens s’han fet grans, han millorat la seva condició física (ara són més ràpids, més alts, més forts i més valents), són capaços d’executar noves habilitats i destreses motrius, han après a tenir confiança en les seves capacitats, toleren millor la frustració, mostren més capacitat d’organització i de autoregulació de la seva conducta, han aprés a jugar amb els altres i a respectar els límits i les normes imposades, tot ajudant-se entre ells, formen un grup i s’identifiquen com a tal (cosa molt important amb alumnes d’aquestes característiques) i a més a més, s’ho han passat molt bé.

I el proper curs seguirem fins aconseguir que formin part de l’equip de bàsquet o de futbol-sala de l’escola i arribin a competir en uns Jocs Nacionals, els nostres Jocs Olímpics Especials.

23 setembre 2012

Agafant el ritme

Filed under: Fragments d'escola @ 22:09

Acaba la primera setmana completa amb alumnes d’aquest curs i poc a poc vaig agafant el ritme. En els començaments de curs sempre costa una mica. La setmana passada només van ser 3 dies de classe, el temps just per presentar el curs a tots els grups, conèixer als nous alumnes i poca cosa més. Aquesta setmana ja hem començat a treballar a ple rendiment i això s’ha notat el darrer dia en que he arribat força cansat.

Els primers dies malgrat ja tenir-ho per la mà d’altres anys, acostumem a tenir feina extra. Cal anar enllestint tasques i la majoria són urgents: organitzar les sortides i colònies, fer el pressupost, marcar els objectius prioritaris del curs, recuperar les propostes fetes en les memòries, elaborar els plans de treball i les programacions, … Són tasques que requereixen més treball individual i al mateix temps reunions amb la resta de companys per tal d’arribar a acords, però que un com fetes marquen les actuacions de la resta del curs.

En aquest període de curs no tan sols cal tenir el cap en les classes de cada dia, sinó que també cal estar pendent de totes aquestes tasques més organitzatives, i això fa que el temps de dedicació necessari s’ampliï de forma significativa fins arribar a agafar el ritme de treball que ens ha de permetre d’alguna manera anar més relaxats.

Una empenta més i ja tindrem tot el curs plenament organitzat i en marxa i agafarem el ritme de creuer necessari i deixarem aquest ritme accelerat amb tasques que semblen no acabar-se mai.

Pujant la Pica

16 setembre 2012

Alumnes del segle XXI

Filed under: Fragments d'escola,Reflexions @ 17:50

El curs passat a l’escola encara teníem algun alumne nascut en el segle XX. Es tractava dels que estaven a sisè i havien repetit algun curs. Però aquest any, tots els infants que tenim a la nostra escola ja són plenament del segle XXI. Per tant més que mai els mestres que moltes vegades encara estem ancorats en el segle XX hem de ser conscients que estem educant els futurs ciutadans d’aquest segle. Son els ciutadans que d’aquí a uns anys hauran de fer progressar a aquesta societat, una societat líquida en constant canvi i que és molt difícil de preveure com serà.

Potser sabem com ens agradaria que fos, o ni tan sols sabem això. Hem de procurar donar eines que els permetin adaptar-se al futur i bàsicament que els permetin seguir aprenent al llarg de tota la vida, ja que de ben segur que això els hi serà necessari. També cal sembrar la llavor de la reflexió, de la capacitat d’observar la realitat i pensar sobre la mateixa.

No és fàcil, però al mestres ens cal aixecar el cap del present en el que vivim i mirar lluny i a  part de coneixements i continguts transmetre valors, sentit crític, actituds cíviques, alegria, i capacitat de superació i de sacrifici que els permeti afrontar amb més garanties d’èxit el futur incert que els espera.

7 setembre 2012

Un curs poc normal és a punt.

Filed under: Fragments d'escola @ 19:13

Les classes estan endreçades i a punt per rebre els alumnes el proper dimecres.  Hem esmolat bé les nostres eines pedagògiques per iniciar un nou curs i oferir el millor de nosaltres per tal que els alumnes segueixin progressant en els seu creixement personal.

Sabem que afrontem el que serà un curs complicat ple d’entrebancs, un curs en que menys mestres haurem d’atendre més alumnes. De totes les retallades que patirem al llarg del curs la que més ens preocupa és que quan un mestre agafi la baixa no tindrem substitut en dues setmanes. Això significa que al llarg de 10 dies laborables, l’atenció directa de l’alumnat recaurà en un altre company de l’escola. Per tant és fàcil d’entendre que alguna de les activitats programades es deixarà de fer. Els que sortiran més mal parats seran els alumnes que reben atencions en petits grups, reforços, etc. Si malauradament aquesta situació es repeteix amb una certa freqüència o en el temps hi ha coincidència de més d’una baixa, el desgavell que es pot produir en un centre pot ser important, i això repercutirà directament en el seu alumnat.

La nostra Consellera proclama a tort i dret la gran croada contra el fracàs escolar i al mateix temps posa en marxa mesures que de ben segur incidiran ben negativament en els alumnes amb més necessitats. No hi ha prou amb ensabonar als mestres amb declaracions lloant la seva professionalitat i el seu bon treball si apliquem mesures que l’únic que faran serà complicar la gestió dels centres, i malmetre els resultats dels alumnes. Ho sento molt però en la gestió pública i sobre tot, quan ens juguem el futur dels nostres ciutadans la economia no ho és tot. De ben segur que es poden trobar altres mesures d’estalvi.

 

14 agost 2012

Famílies sota sospita

Filed under: Fragments d'escola @ 20:56

El Departament d’Ensenyament està decidit ha no deixar-nos passar un estiu tranquil. Els diaris acaben d’anunciar una nova polèmica. Sembla ser que en el proper període de matriculació la família que sospiti alguna mena de frau en el procés podrà sol·licitar al centre educatiu les dades aportades per la família sospitosa.

La FAPAC ha posat seny i s’ha declarat en contra d’aquesta mesura que pot generar realment situacions de molta desconfiança entre famílies que hauran de compartir una bona colla d’anys de l’escolarització dels seus fills. No sembla pas aquesta la millor manera d’iniciar un bon període de convivència entre les famílies de P3. No està bé l’existència de frau i és correcte que l’administració cerqui fórmules per combatre aquest suposat frau, però generar situacions de desconfiança i crispació entre famílies no és pas la millor manera d’inciar l’escola dels seus fills. De ben segur, s’han equivocat de camí i han de cercar altres solucions.

Tots formem part d’aquesta societat i tots hem de col·laborar al compliment de les normes, però d’això a convertir a tothom en possible delator i perseguidor dels delictes del veï, company, amic, … hi ha un pas important. Sembla que d’alguna manera ens vulguin abocar cap aquesta direcció tan perillosa i amb exemples històrics de no massa bon record.

Prou dura ja serà la tornada a setembre amb la pujada de l’IVA del material escolar. Estaria bé que es deixin ja d’ensurts i que puguem passar el que resta de vacances sense més …..Poden esperar a anunciar les novetats al setembre, tampoc queda pas tant.

 

« Previous PageNext Page »

© 2018 Fragments d'escola   Powered by WordPress MU    Hosted by blog.cat - la xarxa de blogs del Racó Català
css.php